El mòbil de Calder

Durant un temps, fou el símbol de la modernitat. No podia faltar en cap museu que se les donés d’estar “a la page”. Ara, la força del món audiovisual i l a intel·ligència artificial semblen haver-lo relegat a un segon pla. Però penso que pot recuperar protagonisme si l’agafem com a exemple de la nostra situació política. I si molt m’apureu, de la d’arreu del món.

Ignoro si aquest fou el model impulsor dels mòbils d’Alexander Calder, però a mi em serveix per començar la meva reflexió, parlar de la balança. Una barra rígida recolzada en un punt central sobre el que bascula quan els plats dels extrems incorporen algun objecte o material pesant. Un aparell que serveix per, comparant-lo amb un de pes conegut que posem a l’altre plat, saber si el seu pes és major, menor o igual. Una tècnica que exigeix que els dos braços siguin escrupolosament iguals per poder validar el seu funcionament i resultats.

Però aquesta no fou la seva veritable forma original. La balança romana original tenia i té un braç curt i l’altre llarg i que permet desplaçar un pes concret al seu llarg, fent-lo “pesar” més com més separat i cap a l’extrem es posi.

Dic això perquè l’aplicació del concepte de balança a la política, sol ser errònia, apuntant implícitament al primer model – de braços iguals- per explicar els resultats electorals. Partint d’un enfrontament -potenciat en el sistema de “segona volta” d’alguns- de dos únics bàndols que només admeten l’empat o la victòria/derrota com a resultat possible, ja siguin monàrquics/republicans, dretes/esquerres o estatalistes/nacionalistes. Potser si apliquéssim un model de balança romana a una realitat plural, entendríem perquè els vots “extrems” solen pesar més que els “centristes”, més propers al punt de suport central.

Per fer-ho, tornem a Calder i els seus mòbils. Si en un dels extrems de la balança hi poso, no un plat sinó una segona balança, el que faig és convertir un dels plats únics, en una combinació de dos plats que, de cara a l’equilibri “central”, actuen com una pesa equivalent a la suma de les seves dues que mantenen el seu propi equilibri intern en la balança “secundària”. I clar, si actuo sobre alguna de les peses, els efectes poden variar. Si augmento o redueixo el pes del plat únic de la balança “principal” modificaré el seu equilibri, però sense alterar l’estat de la balança “secundària”. Alterar per contra un dels pesos de la balança “secundària”, trasbalsarà tots els equilibris.

Però també podem, mantenint els pesos, alterar l’equilibri del mòbil modificant la llargària dels braços d’una o algunes de les diverses balances, partint de que, a braç més llarg, pes operatiu major i, per tant, desequilibri del muntatge. Un efecte que podríem traduir, en política, com un “com més s’allunya del centre un grup, més pesen els seus vots”.

Però anem al gra. Com està a dia d’avui el “mòbil” de la nostra política? Si pensem en Espanya, tot sembla indicar que el braç “de dreta” no acaba d’aconseguir prou pes per poder decantar la balança en favor seu, mentre que el PSOE, amb exercicis d’allargar el braç amb mesures aparentment radicals que l’allunyen del centre i trasllats cap al seu costat d’alguns grups indecisos a base de favors i concessions, manté la balança inclinada cap a ell.

Però hi ha una de les situacions que penja del seu “braç”, que ho fa perillar tot. La situació catalana, on PSC-PSOE fa mans i mànegues per mantenir ERC del seu costat en la balança secundària, enfront les rebequeries de Junts a Madrid i l’amenaça d’una militància esquerrana aparentment disconforme amb aquest acostament.

La quasi confirmada a hores d’ara, renuncia de Puigdemont a presentar-se a candidat a la presidència de la Generalitat, passant la responsabilitat del nomenament de Salvador Illa, a Esquerra Republicana, té molt de plantufada d’un nen mimat a un mòbil de Calders que té al davant. Fent ballar totes les peces en el camí cap a un nou equilibri. Quin? Les lleis de la física ho diran.