Un dia en la vida d’una dona

Stefan Zweig va destacar per una escriptura en la qual la construcció dels personatges és d’una gran profunditat i complexitat psicològica com en el cas de Vint-i-quatre hores de la vida d’una dona, que ara Petits Plaers de Viena ha publicat en la traducció de Clara Formosa Plans.

Fill d’una família jueva acomodada i culta, l’escriptor centreeuropeu Stefan Zweig (Viena, Àustria, 1881 – Petròpolis, Brasil, 1942), va doctorar-se en filosofia i va estudiar psicoanàlisi: un pòsit intel·lectual de calat en la seva tasca com a escriptor de novel·les com Vint-i-quatre hores de la vida d’una dona. La història descriu una doble passió: la passió de la protagonista: Mistress C., una elegant dama britànica d’una certa edat que animada per l’actitud comprensiva d’un dels comensals que comparteixen taula en una pensió de la Riviera, raona amb ell una experiència trasbalsadora que va viure durant vint-i-quatre hores, lligada a una altra passió: la del jove protagonista, un jugador que no es pot estar de jugar i que la situació extrema el situa al caire del suïcidi.

La conversa -en realitat, un monòleg- que mantenen el comensal comprensiu amb la moralitat dubtosa d’una altra hoste de la pensió, fet que ha provocat la discussió entre els altres comensals, i la vella i discreta senyora anglesa, s’assembla molt a una sessió de psicoanàlisi entre un pacient i el psicoanalista que l’escolta atent, ja que la funció terapèutica és la d’escoltar la paraula: l’agent que salva des del moment en què la dama no oculta cap dels sentiments ni pensaments que la van inundar com una riuada de setembre aquell dia en què va creure amb una certa ingenuïtat que podia salvar algú de la mort anunciada després de la pèrdua absoluta dels diners al casino de Montecarlo per un jove polonès ben situat.

En aquesta novel·la curta i tan rodona que ratlla la perfecció, Stefan Zweig es capbussa en l’ànima d’una dona que presenta una gran qualitat humana que, això no obstant, es veu arrossegada per una passió que l’anihila durant aquestes vint-i-quatre hores en què viurà un gran daltabaix emocional i un conflicte intern de grans dimensions psíquiques que està a punt de canviar-li la vida.

El fet d’explicar al jove comensal: virtual psicoanalista, aquesta seva experiència personal que va des de la compassió a la passió, i des de l’amor a la comprensió que una passió com la del joc és tan destructiva, allibera la vella dama anglesa de la pesada càrrega que li ha suposat la vivència d’aquell dia nefast en què va descobrir en ella l’erupció volcànica d’uns sentiments que desconeixia.

La mestria narrativa d’Stefan Zweig en aquesta novel·la per la qual no li passa el temps, és comprimir en tan sols vint-i-quatre hores la vida interior d’una dona. La novel·la, escrita l’any 1927, ha tingut diverses versions al cinema, la primera l’any 1931 i l’última l’any 2002. Aquesta novel·la curta és d’una gran modernitat literària i actualitat humanística, ja que l’instint ja sigui maternal, fraternal o amical de voler salvar, d’allunyar algú d’una desventura, és present en les persones sensibles i la vella dama ho és en grau suprem.