La tempesta perfecta

No deixa de ser decebedor, adonar-se de com els dictadors (Maduro per exemple), els autòcrates (potser Donald Trump?) o els fanàtics musulmans resolen més o menys impunement els seus problemes de govern amb un decret, una llei o una acció militar que deixa al poble i als dissidents als peus dels cavalls, mentre al món democràtic, qui més qui menys, fa mans i mànegues per intentar conciliar el funcionament de la seva societat amb la seva justícia. Intentant que allò que el poder decideix, coincideixi amb allò que el poble, la ciutadania, espera i desitja.

Perquè, agradi o no, dur a la pràctica allò que la gent vol, no acostuma a ser gens fàcil quan l’objectiu no és tant sols incorporar una frase més a la legislació (corrent el perill de deixar-ho en una simple declaració d’intencions), sinó també incorporar al funcionament diari de la societat unes regles que tothom ha de complir.

Som a les portes d’elegir un nou president de la Generalitat de Catalunya però, en la tempesta perfecta que s’ha muntat, el primer que surt en qualsevol conversa és intentar esbrinar si en serem capaços o si tot plegat acabarà amb un “eixuga’t i tornem-hi” que ens dugui a unes noves eleccions a la tardor. De formes de dur-nos-hi, no en manquen. Des de l’entrada en combat del president Puigdemont al trencament de la disciplina de vot per part de les joventuts d’Esquerra Republicana, passant per la revolta dels barons regionals del PSOE espanyol que veuen en el pacte PSOE-ERC una forma de menystenir la seva autoritat i posar-los la mà a la cartera. I clar, amb aquest panorama, qualsevol reflexió sobre el futur govern català sempre va precedida d’un “si s’acaba elegint” que, francament, no resulta gens engrescador.

Però bé, donem aquest escull per superat i pensem que el que els nostres polítics no volen és perpetuar-se en el poder, sinó que les coses funcionin i  funcionin bé. Sembla clar que ara tot depèn de qui resulti elegit i de qui l’elegeixi. Perquè l’aparent bloc de PSC-PSOE + “Sumar” (necessari però no suficient) pot decantar-se per pactar amb ERC (fent un govern que tothom s’afanya a batejar, curiosament, com “d’esquerres”) o per fer un “matrimoni de conveniència” amb Junts. Un govern que encara ningú bateja però contra el que molts ja prediquen.

La dicotomia és clara. Però, mentre ERC intenta fer un “llum i taquígrafs” del seu procés de valoració i decisió, inclòs un referèndum a les seves bases que certifiqui el seu funcionament intern democràtic i que la cúpula del PSOE respecti (altra cosa son els “barons” territorials), Junts es manté a l’ombra de Puigdemont, esperant la seva oportunitat de marcar paquet.

Perquè, feta la consulta a Esquerra, presencial i telemàtica, i verificada la divisió, quasi matemàtica, dels militants/votants (53,5% a favor del pacte, 44,8% en contra i, sembla, 1,7% en blanc o nuls), els 2000 militants que no  feren ús del seu dret, tornen a posar damunt la taula el condicional de “si aquests no es pronuncien” que segueix rebaixant expectatives.

Cert que aquest parell de milers que podrien haver decantat la balança cap a l’altre costat ja no hi son a temps, però hem de pensar que, en una situació de repetició d’eleccions, podrien ficar-se la manta al cap i capgirar el que ara, vista la votació, és la postura oficial del partit. Potser per això, a nivell del PSOE estatal, comencen a sortir propostes que s’aprofiten de la “tempesta perfecta” que s’ha generat. Des dels que reclamen que, com que tot plegat afecta a la ciutadania espanyola en general, sigui tota aquesta la que, en una mena de referèndum, hagi de donar la seva opinió i condicionar el camí de sortida, fins als que, des de l’oposició, busquen la sortida fàcil que apuntava al principi. La dels dictadors, autòcrates o fanàtics.

Queden els més radicals. Els que fins i tot neguen als partits el dret a resoldre, per votació interna, els seus problemes, canvis o decisions. Dient que la democràcia es universal i l’hem de decidir entre tots. Oblidant que ells son els primers que decideixen el nostre futur amb el vot  dels seus migrats diputats.