Els camins de la solidaritat

Cubelles aquests darrers dies d’agost ha viscut trasbalsada per l’experiència viscuda per una família molt coneguda, molt arrelada al nostre poble i amb la que hem compartit moltes circumstàncies de la nostra existència.

I és que la pròpia inèrcia de la vida ens porta a compartir la quotidianitat amb el veïnat, les nostres necessitats van ineludiblement lligades a les dels altres. Dia a dia, hi ha persones que es creuen amb la nostra realitat, amb voluntat de servei, d’acompanyament, en el carrer o des del comerç.

Aquest dia a dia ens porta a compartir el temps, la família, la política, les pròpies necessitats i, sobretot, les desgràcies. I és que l’esser humà és tafaner de mena, té la necessitat de saber, de conèixer i de compartir.

Això ens provoca massa vegades que ens fiquem en jardins que no estan oberts al públic, en realitats que no ens cal conèixer i, sobretot, entrem en la vida dels altres. I la realitat és que ho fem, a voltes sense adonar-nos, sense respectar i sense adonar-nos que els altres no poden, no volen o necessiten controlar els seus temps en benefici del seu equilibri personal, familiar i social.

A alguns ens costa transitar per la vida, absents de la realitat dels altres, d’esquena al seu dolor i veure com a espectadors que no podem fer res per alleugerir el patiment aliè. Volem ajudar, com si la paraula empatia tingués un significat més profund del que hom creu.

Tristament, no tothom viu de la mateixa manera, hi ha persones que no saben, no coneixen o senzillament no volen assumir com a seus, els patiments dels altres. Hi ha qui passa per aquesta vida absent de la realitat dels altres, cofoi del seu individualisme, menyspreant als que no dubten a estendre la mà a qui està patint.

Vull enviar una enorme abraçada a aquest marit, aquests fills, pares, germanes i a la resta de la família que han passat per aquesta dissort i que han sabut gestionar dignament aquesta desgràcia. Ens han donat una lliçó de sensibilitat i, sobretot, ens han transmès la força dels valors, de la resiliència i de l’amor.

I també ho haig de fer pensant en Cubelles, un poble respectuós, valent i solidari, que ha portat el dol col·lectivament, des de l’anonimat, des del fet de compartir i, sobretot, creient que hi ha persones que pel seu servei, pel seu tarannà formen part de la seva vida.

I és que no ens adonem que el servei diari, tant en l’àmbit públic com privat forma part del nostre dia a dia, ens acosta i ens fa partícips de la vida dels altres, de les seves celebracions, dels èxits, però també de les seves desgràcies, del seu patiment i del seu dolor.

Enmig de tot queden els protagonistes, els que han perdut la seva existència, també és responsabilitat nostra que no desapareguin del tot. El seu record estarà en el nostre pensament i en el nostre cor. Sempre durem la seva empremta, la seva professionalitat,  la seva bondat i la seva pertinença a les nostres vides.

No puc evitar recordar els moments de servei, d’altruisme i de timidesa que han envoltat la vida de la nostra veïna, amb una òptica sempre graduada en benefici dels altres, de la seva parella, dels seus fills, dels seus pares i germanes, però també de tots nosaltres.

Vull i necessito pensar que malgrat la desgràcia, tots i totes hem guanyat en solidaritat, veient com un poble ha estat pendent de les notícies i, sobretot, ha compartit afecte, estima i empatia, molta empatia.

M’agradaria acabar amb aquest escrit de la Núria Sánchez Besora que és treballadora social.

“La vida està plena de vivències i aventures. Algunes, moltes d’elles, són positives, i la nostra cultura, la nostra societat, ens anima a planificar-les i celebrar-les. Hi ha un esperit intrínsec en el fet de compartir les bones noves. Es fan fires, exposicions i trobades per facilitar l’organització d’aquests esdeveniments; hi ha un suport general per fer-ho.

Però la vida també ens dona situacions totalment oposades. Els mals moments són els que donen significat realment als bons moments. Si no es té un greu problema de salut, no es valora prou estar sa/na, per exemple. Però hi ha una experiència per la qual tots hem de passar i de la qual es parla poc.

Actualment, les notícies informen de morts diàries al món, i el cinema mostra la mort com una experiència agredolça de la qual, però, tothom se’n surt. La realitat, en canvi, és ben diferent. Viure la defunció d’una persona propera, malauradament, és un acte compartit, tard o d’hora, per tots els éssers humans. I malgrat el que mostra el cinema, no és ni de bon tros un camí senzill.

Una mort provoca tota mena d’interrogants, el repte més gran, sens dubte, és el treball intern a fer davant una pèrdua personal tan transcendent. La nostra societat espera que en tres dies ens puguem recuperar i que reprenem la nostra rutina, almenys laboralment. No és possible fer una transició tan important en tan poc temps i menys sense cap mena d’indicacions sobre com fer-ho.

La meva pèrdua m’ha de portar a un procés de dol, el qual pot estar influenciat per una infinitat de factors relacionats amb les circumstàncies de la mort, amb la relació amb la persona difunta i amb el moment personal que viu el sofrent. El dol és per a qui es queda, no per a qui marxa, així que no hi pot haver dos sofrents que visquin la mateixa pèrdua de la mateixa manera.

El dol és un acte solitari i difús, que pot agreujar-se fàcilment si no es tenen les eines personals i emocionals necessàries. Entendre els sentiments que apareixen i reconèixer les tasques (de creixement personal) a realitzar en cada moment és una cosa per a la qual no se’ns prepara.

La vida és plena de vivències, però, malauradament, pel que fa a la mort, no tenim referents clars sobre com viure i acompanyar el procés. L’excés d’informació també fa que prenguem distància emocional, però les emocions són com l’aigua, sempre troben la manera de sorgir”.

Joan Rodríguez i Serra és educador social (joanr.educadorsocial@gmail.com)