No hi ha cap dia de gràcia

Existia fa temps, quan la política tenia només puntes esporàdiques de crispació, la pràctica d’allò que s’anomenava cortesia parlamentària, de donar  a un nou govern els anomenats cent dies de gràcia. El temps necessari i suficient per prendre possessió i d’estar al corrent dels problemes que es podien plantejar en cada departament. Fa temps que la norma no escrita dels cents dies no es compleix ni practica. Ara veiem que el neguit d’una oposició desnortada és gran en la nova situació de govern a Catalunya. Llencen perdigons sense apuntar massa bé, tiren a “bulto” com es diria planerament. Però també pot passar, com és el cas de la Conselleria d’Educació, que no hi hagi ni 30 dies de treva ja que el govern del President Illa prenia possessió el dia 11 i ni un mes més tard comença el curs escolar. Per tant no hi ha treva i més aviat hi ha urgències.

La nova Consellera hereta una conselleria que al llarg de l’anterior legislatura va tenir un Conseller i una Consellera, un canvi que va venir bàsicament per la poca traça del Conseller en portar a terme les seves polítiques i per una certa intransigència a l’hora de fer negociacions. La Consellera Simó ha hagut d’emprar bona part del seu temps en refer ponts de diàleg amb la comunitat educativa, des dels mateixos centres fins els sindicats.

Per tant una de les primeres feines que tindrà la consellera Niubó es guanyar-se uns mínims de confiança de la comunitat educativa. Té prop de 4000 centres educatius cada un amb problemes específics però hi ha temes globals que són ben segur els que caldrà dedicar-hi més temps i més feina.

D’entrada hi ha el repte de que el sistema educatiu guanyi en qualitat i per tant el conjunt de l’alumnat català superi els resultats de les proves PISA que més aviat van ser un retrocés (en part justificat pel COVID) però que indicaven que hi havia hagut un retard significatiu en els resultats. Els motius són diversos i afecten a tots els elements que convergeixen en el procés educatiu i cal revertir aquesta situació escoltant molt els mestres, cercar complicitat àmplies entre la societat i l’escola, no fer interferències polítiques quan no calgui i sobretot dotar de recursos per evitar escoles segregades i sense possibilitat de millorar el sistema. I encara, Consellera està a les seves mans, ni que sigui per una vegada que no ens llencem els plats pel cap i treballem conjuntament i solidària. L’escola com instrument d’igualtat i de cohesió social mereix que es preguin mesures correctores, valentes si cal, que ajudin en el temps a venir a millorar-la i consolidar amb solidesa els avenços que anem aconseguint.

La consellera va afirmar en la seva presa de possessió que la seva voluntat era aconseguir la “complicitat” dels docents en aquesta nova etapa. Farà bé d’esmerçar-hi esforços. Els docents són la peça clau del sistema, són la baula que si es trenca o s’esquerda deixa al descobert els problemes més greus. Entenguis amb els docents i amb els seus sindicats, no tot el que proposen ha de fer-se ni tenen sempre la raó, per descomptat, però sí que cal que a més de complicitat hi hagi la demostració d’una confiança notable en la seva feina. Però, els docents perquè puguin fer la seva feina calen recursos i acabar de totes, totes, amb les retallades que el darrer govern convergent va deixar i que encara s’arrosseguen en part. Recursos vol dir diners entre altres coses per millorar sous, vol dir estabilitzar plantilles i adequar-les a les necessitats reals de cada un dels centres públics del país, vol dir personal auxiliar suficient i preparat per atendre les complexitats de les escoles, vol dir material en el sentit més ampli del terme, vol dir acompanyament en refer estructures de gestió, vol dir assessorament i formació continuada pels docents, vol dir reduir ràtios, vol dir dotar les escoles dels especialistes que calgui, vol dir entendre la inclusió i les feines de cohesió que fa escola, vol dir contemplar, reconèixer i valorar la professionalitat dels docents com un valor fonamental i peça clau en l’educació... Recursos vol dir moltes coses i més.

Però a més del tema del diàleg permanent i els recursos no hi ha dubte que hi ha altres temes plantejats que poden generar controvèrsia com és el tema de la llengua. En un moment de baix ús social de la llengua l’escola ha de fer una aposta decidida per adequar la immersió a les necessitat de cada centre. El model d’immersió és un model èxit, sens dubte, per tant caldrà seguir avançant amb la implementació del català de manera generalitzada i creiem que a més cal que hi hagi un vot de confiança amb els claustres a l’hora de la seva aplicació. El docents són els que coneixen la realitat dels centre i del seu entorn i per tant poden adequar la immersió en el sentit que calgui adequant la seva aplicació amb geometria variable segons on calgui posar més intensitat en la pràctica lingüística. Per tant estaria bé que des de la Conselleria es tingués com a premissa i com a conclusió tenir clar que el català, llengua pròpia de Catalunya és la llengua (i cal que així sigui sempre) vehicular a l’escola d’aquest país.

Després ja es parlarà, de si cal que el projecte d’immersió evolucioni i ho faci sense cap mena de renuncia dels objectis finals però si potser en funció dels entorns i els territoris hi hagi un flexibilització contemplada en els projectes d‘escola. I sobretot no es deixi i impressionar per sentències fetes per persones alienes a l’escola i a la pedagogia i si cal organitzi algun curs perquè els jutges superin el 25 % de sentències en català per donar exemple (ara estan prop del 7%, hi ha doncs un llarg recorregut de millora)... Seria el més equitatiu.

Però encara tindrà damunt la taula la carpeta de la Formació Professional, desplegar la llei que ja està prou embastada, millorar l’oferta i el sempre problema de la mobilitat de l’alumnat que han de desplaçar-se per poder tenir l’especialitat desitjada.

Digitalització de les aules, potenciar l’atenció a l’alumnat amb necessitats educatives especials...

En fi la llista és llarga i densa de contingut per tant la consellera té feina des del primer moment, cent dies són masses i en té molta, però cal creure i pensar que fer-la reforça la cohesió de la societat i ajuda a evitar que la fractura social i econòmica segueixi creixent.

Consellera, sort i encerts.