La meva ciutat, ara que ve la tardor

La llum autumnal de la tarda és d’un color torrat; tenyeix les façanes de les cases sense discriminar la lletjor d’un bloc de pisos o un edifici amb estil, prestant-los, gratuïtament, aquesta llum cinematogràfica -dic que els hi presta perquè la pàtina és només cedida, no durarà més enllà del cap-vespre, quan arribi el crepuscle escorrent-se per les parets. Però mentre visqui la tarda cobrirà les teulades amb el mateix pa d’or que recobreix els sants barrocs dels retaules. La ciutat s’embelleix mentre es fa vella i els ciutadans maduren, però la ciutat es renova constantment per a servir de referència a altres generacions. Els homes, en canvi, envelleixen per a desaparèixer; morim. L’autor de ‘El Danubi’, Claudio Magris, en la seva magnífica passejada al llarg d’aquesta riu, des de les fonts al delta,  es pregunta a través d’un suposat amic: «fer l’amor amb una sexagenària?» I la resposta és ben cortès: «Paola no és només una dona de seixanta anys d’avui, també és la de quaranta, de trenta, de vint-i-cinc amb la qual he passat els meus dies, per tant, la mitjana indica una dona jove ahir i demà també; es fa més intensa, més accentuada i conscient, més tranquil·la i seductora». Una dona no és una població, però la relació de l’home amb la ciutat, no es podria mesurar-la amb paràmetres semblants? En la meva experiència, la relació amb la ciutat conforma un tot holístic que fa referència al pas per la vida. La vella ciutat de l’adolescència, de la joventut, desapareix entre mostres corals d’enyors i malenconies. Però per a seguir vivint cal no deixar-se atrapar mai per l’emotiu enyor de la «noia del nord glaçat» de Dylan. Concloent: encara que la vida no té sentit, necessitem el sentit per viure.

Com canvien les ciutats? Què les fa canviar, a part de les fetes i malifetes dels seus propis habitants? A vegades ha pogut semblar que només substituint les plaques dels noms dels carrers es pot canviar la història, o emblanquir-la. Però la història menuda, la història determinada, intimada, la de cadascú, no s’esborra amb aquesta mena d’insídies. La història són ferides, i, algunes d’aquestes ferides persisteixen i triguen de cicatritzar, o no arriben mai a fer-ho i només s’extingeixen amb la desaparició dels individus que les han sofert i els seus descendents.

Ara que entrarà la tardor, els arbres de la rambla forniran a la canalla generoses col·leccions de pàmpol de tota mida, que les iaies mantindran entre els dits d’una mà mentre amb l’altra sostenen el patinet o la bicicleta del pampolaire. La canalla recull els modestos pàmpols de col·lecció amb la mateixa ardidesa que Tartarí i els seus camarades de Tarascó s’escampaven pels boscos vora el Roine per caçar gorres, les que els barretaires de la ciutat exposen cada any passat l’estiu per aquesta assenyada pràctica cinegètica, caçar gorres. Quan una de les criatures troba la fulla que la seva imaginació ha fet diferent de les altres, la cull amb la mateixa il·lusió que el boletaire descobreix l’ou de reig o un sanitós pebràs amagat entre humils mates d’estepa o romaní.