Algú ho havia de dir

Estem en una societat on cada dia es dona més importància als psicòlegs i derivats per una banda i també a les diferents forces de seguretat públiques i privades que tenim a les mans. La cosa fins ara s’ha controlat aparentment en certa manera, però a mesura que passa el temps la dimensió d’aquest problema ultrapassa les possibilitats reals de contenció social que tenim actualment a la nostra disposició.

El que fa quatre dies era l’oficina de Turisme de Coma-ruga en un municipi on aquest tret era una de les seves estrelles s’ha convertit en una presumpta base de la policia local del Vendrell, alguna cosa no funciona bé. Cada dia hi ha més persones que teòricament cobren per garantir la nostra seguretat.

Aquesta societat en la què vivim cada dia és més excloent perquè el dia a dia no pot assimilar les diferents corrents que van entrant en els seus marcs vitals. Si tu tens una tina de vi i hi poses una mica d’aigua no es nota, però si n’hi poses més de la meitat, la cosa va en maldades. Els nostres polítics que van de salvadors de l’univers deixen entrar a tothom en aquest tros del planeta, però després a la seva majoria els deixa abandonats de la mà de deu i estan un parell o tres de mesos sense poder rebre l’atenció dels serveis socials. Aquestes persones han de cobrir les seves necessitats bàsiques cada dia perquè de moment no es poden quedar parades en el temps fins a la propera partida. Això genera un ambient que avui en dia està lluny de poder anar dissimulant amb les ajudes puntuals per anar cobrint l’expedient. Això per una banda.

Per altra banda, encara que no tinguem dades concretes sobre aquest tema a un nombre considerable de persones que els toca viure o treballar sota una pressió excessiva acaben amb una malaltia greu o de be baixa per altres per altres patologies provocades possiblement per aquesta situació estressant. Avui en dia, la nostra competitivitat ens porta a prémer massa vegades l’accelerador a fons. Aquesta circumstància deixa a alguns dels seus practicants fora de joc a les primeres de canvi.

En el meu entorn professional en els darrers mesos han aparegut un nombre considerable de casos d’aquesta malaltia que ningú anomena i què a vegades té un final poc optimista encara que la ciència avança i les estadístiques milloren. Entre la saturació de la seguretat social i aquesta pressió laboral la cosa va a pitjor en la seva solució.

No tinc dades i ningú en parla, però són molts els qui ho comenten en petit comitè perquè no transcendeixi. Potser podem aconseguir batre molts records Guinness, però cada dia la societat està molt pitjor. Si vas pel carrer, cada dia veus més persones amb la mirada perduda que surten de casa a escampar la boira, però dins seu hi ha un panorama negre que només ells i els propers coneixent profundament.

Algú havia de dir que cada dia hi ha un percentatge més alt de la societat està malalta i què entre una cosa i l’altra la cosa no s’arregla. Tothom va de bona persona, però ningú amb cert poder pren cap decisió per la por a perdre un vot. Això és el que tenim, alguns ho superen altres es queden pel camí. Ara ja ho sabeu, tot seguirà igual, però hem de ser conscients del que tenim i que les baixes laborals van creixent i no és culpa del Procés.