Guerra premeditada

La darrera “proesa tecnològica” d’Israel, l’extermini d’una colla d’enemics palestins suposadament prefixats i gràcies a l’explosió d’una sèrie de terminals d’avís telefònic mitjançant els quals aquests enemics es comunicaven entre ells per evitar el rastreig electrònic dels serveis d’intel·ligència jueus, ha posat en evidència una cara de la guerra que fins ara molta gent ni tant sols sospitava. La premeditació. La planificació per endavant

Perquè, agradi o no, aquests aparells que han anat explotant (per cert, sense establir diferència entre els objectius aparentment predeterminats i els indiscriminats, únicament culpables de tenir-ne un a la butxaca quan algú va decidir prémer el botó de posada en marxa) eren, segons s’explica, clarament obsolets pel que avui poden aconseguir les tecnologies bèl·liques o d’espionatge.

Això significa, d’entrada, dues coses. La primera, que ja fa anys que algú va tenir la diabòlica idea de fabricar uns aparells que es podien fer explotar a distància, tota vegada que no sembla plausible que ara, uns anys després, hagin pogut ser reunits per ser manipulats i després, repartir-los entre els suposats enemics. I la segona, que aquest algú (segurament el mateix de la primera idea) no ha tingut cap escrúpol en prémer l’“on” que els feu explotar sense garantir-se prèviament que cap persona innocent en resultes ferida o morta per mor de l’explosió. Una reflexió que em porta com qui no vol fins la crueltat atribuïda a l’exèrcit feixista del general Franco de fer beneir les bombes dels seus avions per garantir als cristians de bona fe del bàndol republicà la pujada immediata al cel de les persones justes. I al cinisme de molts agressors o repressors massius que, amb posat més o menys indiferent, no s’estan de parlar dels danys col·laterals inevitables mentre una escola o un hospital enrunat, encara fumegen i s’hi escolten els crits de les víctimes del bombardeig.

I tot plegat amb un afegit encara més esgarrifós. Haver tingut aquesta idea temps enrere, haver-la plasmat en aquestes armes mortíferes, i haver-les repartit indirectament i de forma clarament indiscriminada entre els enemics mentre alguns representants seus s’asseien a taules de negociació, signaven acords de pau més o menys consistents i prometien complir els seus acords després de rebre, sense cap mena de vergonya, el Premi Nobel de la Pau.

Clar que, ben pensat, la cosa pot encara pujar un graó més en aquesta escala de despropòsits que s’intueix. Perquè a mesura que van sortint més dades sobre aquests aparells, es veu clarament que, com en aquella rondalla infantil catalana sobre les sopes en què, tot tibant un rere l’altre els dits d’una mà, es cantava “Aquest és el pare,  aquesta és la mare,  aquest fa les sopes,  aquest se les menja totes, i aquest fa: piu, piu, que no n'hi ha pel caganiu?”, evidenciant que tots els implicats, des de l’ideòleg israelià al terrorista palestí passant pel fabricant asiàtic i el venedor més o menys mafiós, tenen alguna cosa que els beneficia. Excepte els darrers. Els que, creient haver pessigat una mica de la tecnologia occidental que els permetia comunicar-se, qui sap si no l’havien posat a la butxaca del seu fill o filla perquè avises quan tornava tard a casa.

I és en aquest punt quan, de moment, fem el cim en l’escalada de terror que tot això pot suposar. Preguntant-nos si és l’únic aparell que, sota l’aparença d’un “gadget” més o menys modern, pot amagar un perill que, literalment, ens exploti entre els dits dintre d’uns quants anys, setmanes o dies? Això esperant que ningú trobi la manera d’anar encara més lluny en aquesta “ planificació del terror” que la lluita palestina-israeliana escenifica un dia sí i l’endemà també. Per esmentar només un exemple i no fomentar excessivament la desesperança o el terror.