Tenebra

Amb Tenebra, l’any 2015 l’escriptor Emili Gil (La Sènia, 1969), amb un llarg recorregut literari i activitats culturals com la coedició de la revista Lovecraft magazine, va obtenir el VII Premi Ictineu a la millor novel·la fantàstica en català, amb el mèrit especial que els premis Ictineu són per a obres publicades un any abans. Un reconeixement, doncs, a una novel·la que sorprèn per la seva agosarada proposta literària. Contràriament a les fantasies: intergalàctica, futurista i apocalíptica, a Tenebra trobem un viatge introspectiu per part del protagonista a les profunditats de la naturalesa humana, aquella la part fosca que no necessàriament és el mal, que també i en tantes formes, sinó que, al mateix temps, és l’espai de l’inconegut, del misteri, d’allò que no sabem, i que poc es revela si no es fa l’esforç d’obrir els ulls i veure’n les manifestacions des de les més grolleres fins a les més subtils.

A Tenebra l’inconegut es desplega metafòricament a través d’imatges pictòriques i de referències literàries i esotèriques que en la seva visualització onírica en algunes ocasions m’han recordat algunes de les pintures i dibuixos del pintor Odilon Redon, es diu que inspirades en la lectura d’Edgard Allan Poe, que vaig descobrir en un dels meus viatges a París, on se situa l’acció de la novel·la Tenebra.

I és que, si a un li és permès, a París s’hi va més d’una vegada, com el mateix autor de Tenebra, que demostra conèixer molt bé la ciutat, tant que a través del seu personatge principal: alter ego d’Emili Gil, fa transitar els lectors pels seus carrers, places, monuments, cementiris i llocs emblemàtics. Però no s’atura aquí i el fa anar molt més enllà, en aquell espai que en podríem dir terreny del mig: en el seu periple espiritual –en la vida de l’esperit també hi ha no poques ombres, no pocs abismes, no poques tenebres-, el protagonista s’endinsa en el París que no és a la vista: topogràficament a les catacumbes de la ville lumière, és a dir: «la ville ténèbre! Què bé que sonava aquella definició! Era el contrast perfecte de la ville lumière, i alhora definia i arrodonia París tot sencer». I és que tota realitat té dues cares com una moneda: la superior i la inferior, sense deixar de ser ella mateixa.

La ville ténèbre, doncs, com una metàfora de la realitat que vivim en dos plans: el sensible real, i el simbòlic espiritual quan un desperta a aquest nivell, quan un, tot i que d’entrada no en sap els codis, els vagi endevinant, descobrint, a mesura que interpreta el significat dels símbols que apareixen en el seu itinerari particular, ja que els símbols s’obren al seu significat a través de l’experiència de cadascú. En el cas de Tenebra, un dels símbols, que recorre tot el relat i que recorda les flors del mal de Baudelaire, pren la forma dels clavells negres que el neòfit va trobant en llocs sobre els quals ha de parar atenció i que el condueixen no només al cor de París –o Sirap, París al revés-, sinó també al cor d’ell mateix.

Tres són els Virgilis que porten de la mà el protagonista de Tenebra: un és l’escriptor Jacques Gipet, un company de l’aventura per Sirap que ha conegut en una nit literària a la Galerie Gilles-Dupont, un palau fastuós i decadent, amb les parets cobertes de pintures el significat de les quals el protagonista i els lectors aniran descobrint a mesura que avança el relat. L’altre Virgili en la seva cara negativa és en Kruth, que ha cobrat per fer-li una primera guia pel París de les catacumbes, un mercenari a sou d’aquelles forces ocultes que, no per negar-les deixen d’existir i de les quals el Poder anònim n’és l’amo. A les catacumbes de París-Sirap el protagonista descobrirà una estàtua que, en el seu misteri, li farà ballar el cap. L’altre Virgili no és un Virgili sinó una Beatriu en la seva cara nocturna: Tenebra. Tenebra és una ombra que en la seva manifestació esotèrica respira a prop del buscador i li parla per telepatia en els camins del París ocult, però és també una manifestació onírica de la deessa, de la dona ideal, de la part femenina que homes i dones tenim al nostre interior i que una masculinitat cega nega. La negació psíquica de la part femenina en l’home el pot conduir a l’odi envers la dona, a la misogínia i a la insensibilitat envers la mateixa creació.  

No hi ha realitat plena en el nostre ser humans sense les noces dels pols interns que ens constitueixen, aquesta és la tesi de fons de Tenebra: «Tenebra entrà a casa embolcallada d’ombres i em va posseir». Assumpció de la realitat dual que en realitat és una, si bé se situa, com he dit abans, en diferents plans. És per aquest motiu que Tenebra és un treball superior a un relat de fantasia: és una novel·la amb un elevat contingut metafísic, tot i que la fantasia i la imaginació creativa hi és exuberant, en la seva part descriptiva i onírica, i ben documentada a través d’un ampli coneixement d’autors, que Emili Gil cita en nombroses ocasions, com Charles Baudelaire, Gérard de Nerval, Émile Zola, Victor Hugo, Théophile Gautier, Honoré de Balzac. Gil en mostra la filiació a través d’un relat curt de Balzac, esdevinguda una obra de culte: L’obra mestra inconeguda, que es constitueix en la clau de volta d’aquest edifici literari que és Tenebra: «Es deia Tenebra i vivia a París. L’obra mestra desconeguda és aquí. Es diu Tenebra i viu a París», exclama el protagonista quan finalment s’ha trobat plenament amb la seva Tenebra.

Cadascú té la seva Tenebra, com en un moment de la novel·la tan plena de laberints, enigmes, misteris, conspiracions, manuscrits cartoixans i morts inesperades, diu Jacques Gipet al protagonista, que també se les heu amb la seva Tenebra: «Perquè si Tenebra, la teva Tenebra, ha col·locat aquestes flors en el teu camí, significa que t’està mostrant el destí que has d’emprendre, el que et toca complir».

El destí és igual per a tothom: submergir-se a l’interior de l’ésser (res més desconegut que nosaltres mateixos) i veure’l en aquell punt de llum per poder-lo seguir, si bé a cadascú se li manifesta de forma diferent. Per aquest motiu cal aprendre a llegir en el nostre itinerari personal els signes que ens hi porten. Una veritable aventura existencial, potser l’única que val la pena, ja que totes les altres coses les deixem com deixem les despulles.

Amb mereixement, Tenebra va rebre la distinció del Premi Ictineu. Ara, des d’aquest escrit, el meu reconeixement com a lectora d’aquest llibre bell, poderós i radiant, malgrat les ombres, o precisament perquè hi són amb la seva extraordinària complexitat que incita a la reflexió sobre la naturalesa externa i interna de Tenebra sense la qual no podríem tenir consciència de la Llum.