Set d’amor de Violette Leduc

L’any 1948, després d’haver conegut Simone de Beauvoir, objecte de la passió amorosa de l’escriptora Violette Leduc (Arras, 1907 – Fauçon, 1972), aquesta va publicar L’afamada (LaBreu edicions), que ara podem llegir en la traducció catalana de Míriam Cano.

L’afamada és un text d’escriptura hipnòtica escrit en forma de dietari anímic. Les frases curtes s’harmonitzen a mode d’un quadre cubista on suren imatges visionàries i oníriques a través de les quals l’autora exposa en un diàleg interior la seva obsessió amorosa per Simone de Beauvoir, que anomena Senyora, o, en altres indrets, «la que llegeix», la qual cosa dona una dimensió del lloc subaltern i adoratriu on se situa la narradora Leduc respecte de Beauvoir.

El nostre antropòleg de capçalera, Lluís Duch, deia que tot s’explica per la biografia. Sabem que Violette Leduc era filla il·legítima d’una criada i un jove de bona família. La mare a penes va tenir cura de la filla que devia veure com a objecte d’amor, però també de pecat o de vergonya social. A Leduc els déus tampoc la van afavorir: era una dona que ella mateixa es considerava lletja: «El llum de la meva taula em fa sentir còmoda. Les nostres lletjors s’avenen. No li canviaré la pantalla. Els objectes no es fan la cirurgia estètica». Aquesta indigència: física i afectiva, ben segur va conformar la seva manera de ser al món de Leduc entre el complex d’inferioritat i la sublimació a través de l’art de l’escriptura quan, animada pel guionista Synops, Leduc es va convèncer que n’era capaç.

El seu primer manuscrit, L’asfíxia, va ser confiat a Simone de Beauvoir, que es va convertir en la seva mentora. Editat per Albert Camus a Gallimard, van elogiar el llibre els qui a partir d’aquell moment serien amics: Jean-Paul Sartre, Jean Cocteau i Jean Genet.

A L’afamada Violette Leduc reverencia com a una deessa el seu amor, si bé a penes s’hi atansa, disminuïda com se sent i rebaixada com s’arriba a fer encara més tot al llarg d’aquest text que s’acosta a la prosa poètica en la qual hi abunden els arquetips universals que sojornen en l’inconscient col·lectiu. Els arquetips ens són revelats a través de visions, de somnis i a vegades també en l’exercici de l’escriptura automàtica de la qual els surrealistes en van fer ús abundant. Un d’aquests arquetips es fa visible en el diàleg interior de sentiments desbordats de Leduc: la dona-arbre: «Transmeto la meva força a l’arbre. Ella llegeix. Abaixo el cap. No podré salvar les meves petites caderneres. Ella llegeix. Fa estona que tallo al mateix lloc. Ella llegeix. L’arbre està tocat...» La Senyora llegeix mentre la narradora es dessagna psíquicament en aquesta visió onírica en la qual se sent arbre alhora que és el seu botxí armat amb una destral.

L’afamada és la història d’una profunda set d’amor conduïda per un desig torbador i alienant que transfigura tot el que la narradora sent i veu, ja sigui en els cafès on Beauvoir s’asseu a llegir, ja sigui mirant la finestra de la casa on viu, ja sigui en les nits d’insomni, ja sigui en les desesperants esperes quan la filòsofa està de viatge.

Quan coneix a la Senyora, la protagonista parla de la coneixença com d’un ‘esdeveniment’. En realitat ho és només per a ella ja que la Senyora: «va aixecar el cap. Va resseguir la seva idea sobre la meva pobra cara. No la va veure. Aleshores, des del fons dels segles, va arribar l’esdeveniment. Ella llegia...» Aquesta és la condició de pobresa amorosa en què es troba l’afamada. L’amor que desitja no es dona així com així, si bé, com escriu Leduc, l’amor és un do. I és que, en ella mateixa, la iconografia de l’arbre suggereix una fertilitat autònoma... Quan en altres comentaris de lectura he afirmat que escrivim més del que escrivim, vull dir que en l’escriptura es filtra el que sabem, però també el que no sabem. En textos visionaris com aquest de Violette Leduc tot es manifesta d’una forma tan intensa i bella com adolorida i tràgica per tanta set d’amor com transporta l’autora.