Draps bruts

L’hivern que cada cop s’acosta més, promet. I que consti que no ho dic en positiu o desitjant que arribi com més aviat millor, ans el contrari. Perquè, miris on miris, el panorama és cada cop més desolador i decebedor.

L’única esperança que ens queda és que, a l’hora de la veritat, tot el que ara son amenaces, presagis, intuïcions o simples informacions de base no massa sòlida, siguin més falses que un “duro sevillano” o més fantasioses que un geperut a la porta d’una església una tarda d’estiu.

Perquè, a poc que us passegeu per diversos diaris de tendències igualment diverses, varies cadenes de radio i televisió igualment discordants en la seva ideologia o diferents fòrums d’Internet de tots els colors de l’arc polític, veureu com el que hauria de ser explicar les virtuts pròpies per intentar convèncer als indecisos que dubten entre varies opcions (no totes espero) a l’hora de triar el seu vot, es converteix en una invitació, un consell o fins i tot una coacció per no decantar-se per alguna de les opcions rivals o alienes.

Un fet que em porta a fer tres reflexions. La primera, que si seguim aquesta filosofia que, poc o molt, tots els grups prediquen i practiquen, acabarem votant a la contra. Donant el nostre vot al menys dolent de tots en opinió d’altri. Perquè, per buscar un tema d’actualitat, si el PP té centenars de casos de corrupció pendents de ser instruïts, jutjats i sentenciats (a més dels que, un cop dictades les resolucions, seran apel·lats i recorreguts), el PSOE tampoc sembla -vistes les notícies d’aquestes darreres setmanes- tenir els draps massa nets, i la resta de grups, en proporció a la seva incidència, tampoc.

La segona reflexió em fa concloure que aquest vot a la contra que acabarem practicant o decidint, serà un vot sense convicció. Perquè el joc de pistes a que ens sotmeten entre els diversos partits, els diversos mitjans de comunicació i els diversos tribunals del nostre sistema judicial, fa ballar la nostra conclusió tot seguint les anades i tornades d’aquesta informació. Només cal reflexionar com, en aquesta darrera setmana, hem passat de considerar al rei emèrit com un home de bragueta fàcil, a acusar-lo de fer anar els diners de tots en benefici de les seves amants i la seva família per acabar amb la sospita més que fundada d’una certa intervenció -ni que sigui per passiva- en tot l’afer del 23-F i a través del seu “valorat” general Alfonso Armada. I tot en base a unes converses gravades del monarca amb la seva “favorita” Barbara Rey. En un temps que la tecnologia del so permetria fer cantar Rosalia amb Emili Vendrell sense cap mena de problema.

La tercera reflexió és més fotuda. Perquè intueixo que, un cop emès el nostre vot a la contra i sense convicció, fruit d’un cop de cap de darrera hora, quan els “opinadors” de torn critiquin el resultat de la votació, el que ens quedarà a l’estómac serà una sensació de culpabilitat personal i intransferible. De no haver estat capaços d’adonar-nos que Feijoo tenia (i té?) amics i col·laboradors a l’altre costat de la llei, com probablement els té també Pedro Sánchez. Amb independència que un els tingui entre les seves amistats de major o menor confiança i l’altre en el si de la seva pròpia família. Una petita digressió em porta a pensar si l’evident reculada catalana respecte a  l’autodeterminació i la independència no serà fruit d’aquesta sensació de culpabilitat personal i intransferible que ens han anat traslladant als catalans.

Voleu dir que la ciutadania no es mereix poder triar, entre les diverses opcions que es presentin, amb ple coneixement de tots els ets i uts que calgui tenir presents, en comptes d’haver de triar en base a uns titulars indefinits i unes promeses d’acció que comprometen -verbalment- a accions que després es retarden “ad infinitum”. Com les variants de carretera o els túnels de tren.

I tot, això sí, amanit i embarbussat amb el suposat exercici democràtic de denunciar els errors del contrincant. No deixa de ser curiós que la dita castellana de “ver la paja en ojo ajeno” hagi estat adaptada al català dient que “no hi ha cap geperut que es vegi la gepa”.