La Vall de Boí desapareguda

El volum és, de fet, un àlbum de fotografies amb explicacions històriques i etnogràfiques que les il·lustren. A través de 175 fotografies en blanc i negre de la Vall de Boí, dels seus pobles i de la seva gent, l’autor ens recorda ara, i per a les futures generacions, com era la vida abans de la mecanització de les feines del camp, de la construcció de les faraòniques obres hidroelèctriques i, darrerament, de l’estació d’esquí Boí-Taüll. A través d’aquest recull gràfic, els lectors poden situar-se en aquell temps en què la vida a la Vall era dura, molt dura, al mateix temps que a través de les imatges poden admirar els dies passats, quan encara no estaven reconstruïdes, obres monumentals del ric patrimoni històric, arquitectònic i cultural, i encara cal afegir el patrimoni paisatgístic d’un territori amb una fesomia única. En aquest marc natural hi destaquen les esglésies romàniques declarades Patrimoni de la Humanitat. Just aquest any 2024 es commemoren els 900 anys de la consagració de Sant Climent de Taüll, la més icònica, i Santa Maria de Taüll, que té la particularitat d’alçar-se al mig del poble de Taüll.

A través d’un conjunt de fotografies que en donen fe, al llibre també es posen de relleu les Festes de les Falles, Patrimoni Immaterial de la Humanitat, que comencen per Sant Joan, a la població de Boí, antiga capital de la Vall, i es van celebrant durant el mes de juliol a les altres poblacions. Espectaculars són les fotografies del Parc Nacional d’Aigüestortes. Quant a festes, tocant a l’estany de la Llebreta, cada primer diumenge de juliol els veïns de Boí pugen a l’ermita de Sant Nicolau, a 1.668 metres d’altitud dins del Parc, per celebrar l’aplec i romeria, amb un dinar de germanor. Encara avui té vigència.

En la lectura dels textos que donen raó de les fotografies, trobem una interessant explicació de les cases horitzontals típiques d’aquest indret d’alta muntanya, algunes amb «llúpies» sota la teulada: pallers coberts amb una cara descoberta mirant l’era, on es veu l’herba emmagatzemada per a l’hivern. Aquestes construccions ens han cridat l’atenció cada vegada que hem visitat la Vall. Sorprèn, si abans no se’n tenia notícia, trobar les imatges i la referència d’unes torres humanes de tres pisos que a la Vall anomenen la «Pila». Aquesta torres, més modestes que les torres castelleres que en aquests moments fan veritables proeses de força i complexitat, està formada per una base d’homes, un primer pis amb tres joves més i coronada per un sol home que, dempeus, saluda als quatre punts cardinals amb els braços alçats.    

Emotives i pròximes a l’experiència que en puguem tenir, resulten les fotografies dels balls antics típics dels pobles de la Vall amb motiu de les Festes Majors. Amb les dels balls tradicionals, hi ha també fotografies de petits grups de músics: a vegades només quatre homes enfilats en un escenari construït per a l’ocasió, i que a la gent nascuda en els anys cinquanta com jo li recorden les petites orquestres que anaven de poble en poble, en les quals no hi faltava mai la seva bateria per donar-li un ritme més modern, jazzístic, a les interpretacions musicals. Per al públic més jove aquests músics tocaven cançons i balls d’actualitat amb noms anglesos com el twist, ara desapareguts del nostre imaginari musical, però no pas de la nostra memòria. Ara en podem recuperar el record visual, gràfic, a través de fotografies de l’època, com aquestes publicades a l’àlbum La Vall de Boí desapareguda.