Damon Galgut en una habitació desconeguda

L’any 2010, l’escriptor Damon Galgut va publicar In a Strange Room. Aquestes tres històries que componen En una habitació desconeguda ara han estat publicades per Editorial Les Hores en la traducció catalana d’Anna Llisterri.

Damon Galgut, autor sud-africà nascut a Pretòria l’any 1963, va començar a escriure de molt jove, quan estava convalescent en diversos hospitals per causa d’un càncer infantil. Va estudiar art dramàtic a la Universitat de Ciutat del Cap i com a escriptor va debutar als 17 anys amb A Sinless Season (1982). La seva obra més coneguda és The Good Doctor i la seva novel·la The Promise va guanyar el Booker Prize.

Damon Galgut és un escriptor de trajectòria, doncs, ben consolidada, del qual ara podem llegir la història d’un jove solitari –alter ego de l’autor- que fa tres viatges: Grècia, Àfrica i Índia, i sempre amb la sensació de trobar-se fora de lloc de manera permanent, llevat del viatge a l’Índia, en el qual trobem el protagonista fent de guia i guardià d’una jove amb problemes psíquics i instints suïcides que posa a prova no només la relació d’amistat entre ambdós sinó també els recursos humans, de caràcter i d’índole espiritual útils i necessaris per conduir situacions i moments veritablement extrems.

En una habitació desconeguda, situació real quan es viatja: quan un es desperta sempre es troba en un lloc que no és casa seva, es converteix en una metàfora molt visual de l’estat anímic del viatger que viatja sense una destinació o un objectiu concret, un viatger que sempre fuig d’alguna cosa, si bé en aquestes fugides es detecta l’ànsia per trobar el que busca, tal vegada ell mateix en el camí de recerca de la seva identitat profunda. En el relat dels viatges a Grècia i a l’Àfrica, el protagonista deixa entreveure el que sembla no esdevenir mai, si bé desitja: la trobada amb l’altre que, en aquest cas, sempre és un viatger del seu mateix sexe i el batibull de sentiments i pensaments que es desvetllen en cada circumstància.

Si un viatge no modifica en res el viatger no ha estat un viatge en el sentit metafísic del terme. Moure’s d’un lloc a l’altre no és un veritable viatge si no adquireix la categoria del viatge com a un vehicle d’aprenentatges vitals i de transformacions profundes que d’una manera o altra canvien les nostres vides. És per aquest motiu que hi ha un moment en què el viatger desitja aturar la roda dels viatges sense un objectiu clar, tal com ho expressa Damon Galgut en el seu text: «Li arriba dèbilment la música de circ per damunt de les males herbes i en la penombra creixent a la base d’un volcà alt i verd veu les llums d’una roda de fira que giren i giren i giren. No sap perquè, però aquesta escena és com un mirall on es veu a si mateix. No la cara, ni el passat, sinó qui és ell. Sent una melangia tènue i incolora com el vent, i per primera vegada des que va començar a viatjar pensa que li agradaria aturar-se. Quedar-se en un lloc, no moure-se’n mai més».

Les brillants imatges, algunes de gran alè poètic, amb què Damon Galgut mostra aquest moment crucial descriuen l’instant del seu despertar a la realitat més íntima, més profunda de si. I és que no hi ha viatge més difícil que el viatge al fons d’un mateix. Quan s’hi arriba un ja sap que no li caldrà viatjar mai més sense un objectiu precís perquè el lloc que buscava, que li dona estabilitat, ja l’ha trobat en ell mateix. A partir d’aquest moment podrà obrir els ulls en habitacions desconegudes, però tan sols ho seran en aparença perquè el viatger ja es troba en el seu centre. Resulten intel·lectualment provocadores les reflexions entrellaçades en les descripcions de Galgut escrites en primera i tercera persona en una argúcia literària que dona molta vivacitat al text, del camí, sempre dificultós, que suposa trobar el sentit de la pròpia vida: el més important objectiu i destí de tot viatge existencial.