La bellesa perduda

A la novel·la Tota la bellesa perduda (La Campana), l’editor i escriptor Jordi Fernando Aloy (Barcelona, 1953) planteja un tema humanístic de fondària que en tots els temps ha demanat ser explorat, ja sigui que es faci des del vessant estètic, ja sigui que es faci des de la filosofia més abstracta. Es tracta de la bellesa: un concepte que per la seva naturalesa d’ordre metafísic es fa difícil de definir.

Perquè, què és la bellesa? Cada època, i cada cultura, ha considerat la bellesa segons un cànon que ha anat variant, i és indubtable que la consideració de la bellesa en els nostres temps està subjecta a una valoració molt més materialista que en el passat. Els romàntics, amb Goethe de precursor, parlaven d’ànimes belles, és a dir: d’ànimes bones. La bellesa com a sinònim espiritual de la bondat, doncs. I prenc aquest exemple perquè justament en un cos jove i atractiu com el d’un dels personatges secundaris, si bé cabdal en el relat de Tota la bellesa perduda, no hi ha pas una ànima bona: hi ha un ésser salvatge, un ésser depredador, una ànima violenta que fa víctima la Constança, la protagonista de la novel·la, una historiadora de l’art en la cinquantena que dedica els seus esforços intel·lectuals a seguir la pista d’obres d’art desaparegudes –bellesa perduda-: un Caravaggio, un Miró i, sobretot, un Van Gogh fet fonedís l’any 1945 al Japó.

En contrapunt a la desgraciada història personal de la Constança, passada i present, que busca la bellesa en un moment en què físicament es va diluint i se’n dol, hi ha la tràgica història personal passada del bo d’en Marçal (una ànima bella), paradista d’un mercat municipal on despatxa fruits secs i és un aficionat a saber-ho tot dels éssers fabulosos de la natura, les llegendes de tot el món en van plenes i ell les explica a mode d’exemples. Els àmbits de la cultura i de la natura, doncs, en diàleg, més enllà de la relació afectiva que estableixen els dos personatges –una segona oportunitat en la meitat de les seves vides- i que es veu enterbolida per l’acció d’ànimes ni belles ni bones.

Escrita amb erudició (Fernando Aloy s’ha documentat a bastament per escriure sobre les tres obres d’art perdudes) i amb indubtable traça narrativa, la novel·la Tota la bellesa perduda avança en un in crescendo d’interès que es clou en un desenllaç inesperat. Mentrestant l’argument passa per conflictes generacionals –la Constança i el Marçal tenen fills-, pel dol per les coses bones i belles que es perden si no se’n gaudeix en el seu moment, i pel desig de retenir l’espurna vital d’aquells instants que ens fan feliços, ja sigui la companyia de la persona estimada, ja sigui la contemplació d’una obra d’art. «La poesia és indispensable, però no sé ben bé per a què», va escriure en un epigrama Jean Cocteau. Sí, enmig de la nostra quotidianitat tenim necessitat de poesia, d’art, tenim necessitat de bellesa i la plorem si en perdem la seva bondat.