La música és vida

Tocar una nota equivocada pot passar. Fer-ho sense passió, emperò, mai de la vida. La música fusiona sons, ritmes i, alhora, pauses. El silenci ens parla. És en ell, quan s’acaba el llenguatge, on comença l'art. Un tresor que genera moltes vivències al nostre cor. Potser la principal és copsar i reviure la connexió amb la divinitat.

Si estic abatut o trist, vull sentir la força que em dóna. Em treu -de l’ànima- la pols que enfosqueix l’essència dels meus dies. Esdevé el cor que fa bategar el meu motor. Sense música, no sóc res ni sé viure. Quan en faig, somio que és ella la que em “toca” i m'acarona a mi. No a l’inrevés. Esdevé la banda sonora de la pel·lícula de la meva vida: un sentiment que em remou la consciència i m’esperona. Una harmonia entre cel i terra, que amanseix les feres que hi pul·lulen. Crec que un músic no és aquell que sap tocar un instrument. Ho arriba a ser qui -a través d’ell- toca l’ànima de qui l’escolta.   

La història explica que el pare de la santa l'obligà a casar-se. Més tard, fou torturada quan es va convertir al cristianisme, morint tal dia com avui, d’un any inconnex (entre el 180 i el 230 de la nostra era). Fou el 1594 que el papa Gregori XIII la canonitzà, en base a l’atracció que sentia envers els acords melodiosos dels instruments. De fet, ella ja es presenta tocant un llaüt, una arpa, una viola, una cítara o un violí.

Fer-ho tocant l’orgue em sembla agosarat, en posar-hi més pa que formatge. Val a dir que, inventat a l’antic Egipte -si fa no fa als volts de l’any 1000- es va incorporar a la música religiosa d’Occident, a través de tres etapes ben marcades: la flamenca, la barroca (que és la clàssica d’aquest estri) i la romàntica. Pel que fa a l’afegitó de la neoclàssica, cal situar-la clarament un cop passada la 2ª Guerra Mundial. En aquest punt, la veig com una arma en la lluita contra la infelicitat.

Al llarg del nostre camí per aquest món, no sempre podem escollir la música que la vida ens hi posa. Sí que podem triar com la ballem. La trobem pe tot arreu. Ens inocula un pòsit a l’interior. Fins el punt que s’emporta quelcom ben nostre quan se’n va… Justament a l’hora del nostre comiat, per això, no hi ha res millor que dues o tres composicions seleccionades “ad hoc”. Al meu cas, confesso que ho tinc pautat (per escrit) des de fa uns vint anys. Mentrestant, visca la música!