Cavalcant el tigre

Amb ambició literària voler sortir de la convenció en una novel·la d’idees és un plus d’entrada. S’hi van trobar, amb aquest posicionament intel·lectual, els lectors de Hermann Hesse (1877-1962) quan van llegir Demian (1919), una novel·la d’iniciació per part d’un autor que mai no va escriure res que no tingués un nivell d’autoexigència personal que, en el seu cas, es va traduir en l’exploració de l’autenticitat de l’individu passant per totes les capes fins arribar al cor de la seva vida espiritual que a ell el va moure a indagar en formes espirituals diferents a les occidentals, com queda palès a Siddharta (1922) o El viatge a Orient (1932). I s’hi van trobar també, amb aquest desig de coneixement, en aquest cas en la recerca entre veritat i aparença, els lectors d’Antonio Tabucchi (1943-2012), quan van viatjar per les pàgines de Nocturn a l’Índia (1984) o les de Rèquiem: Una al·lucinació (1992). Aquest relat de Tabucchi inclou el passeig per la vida onírica, tan rica sobre l’activitat del nostre inconscient profund i que Borja Vilallonga també explora a El tigre amb una lucidesa propera al relat Memòries d’abaix: una dolorosa experiència escrita sobre la seva estada en un manicomi per part de l’artista surrealista Leonora Carrington.

Perquè, a propòsit de la lectura d’El tigre, de Borja Vilallonga, esmento aquests autors? Perquè són en la genealogia de l’escriptor que, com ell, té la imperiosa necessitat de buscar, i d’enfrontar-se si cal, a la seva identitat profunda que el porta a inferns espirituals com el relatats a El tigre. En aquest bosc tan dantesc a vegades, tota passa li és útil en la recerca de l’eterna qüestió filosòfica: qui soc jo i quin és el meu paper al món, i que només aquest jo particularíssim pot respondre si és que mai es pot arribar a respondre, ja que la pregunta es transforma sempre en una via de recerca oberta.

Europa, i l’Amèrica del Nord que l’havia substituït com a centre de poder idealment sustentat en els valors de la Il·lustració europea estan en crisi profunda: la Kultur, la cultura, la civilització que ens havia de salvar, ha resultat impotent davant la modernitat que ella mateixa havia creat i que ara ens alinea. Gairebé som a punt de ser devorats no només per la voracitat dels poders del capital sense límits morals (econòmics i polítics) sinó també pels artefactes que el serveixen: la tècnica i la burocràcia que ens organitza la vida (en realitat, la complica, Kafka ja ho va veure venir) té la finalitat d’aplanar el pensament i, per tant, també l’acció i el criteri personal.

Al segle XIX, artistes com William Blake ja van alertar dels mals que ens podia portar una industrialització sense mesura i en contra dels cicles de la naturalesa (la Dana és un resultat d’aquesta violència) i un maquinisme salvatge. Davant d’aquesta realitat anihiladora de l’ésser humà en allò que precisament el fa humà (el cineasta Chaplin també la va denunciar a Temps moderns i a El dictador), realitat encara més perillosa i inhumana en el nostre segle, s’alça un instint, una pulsió de l’esperit que pot prendre diverses formes si bé de manera minoritària, ja que la massa, convenientment domesticada, adormida, roman esclafada sota el magma pesant i opac de les societats positivistes, materialistes, i tan capitalistes a ultrança com falsament igualitàries, així com presonera dels lluentons de la cultura-carcassa, sense ànima, creada amb la finalitat de distreure de la vida veritable, no pas per enaltir-la i elevar l’esperit humà.

En aquest estat de coses, el personatge de l’Adrià és pres d’aquest instint de no deixar anorrear l’esperit que l’anima. Amb aquesta consciència alerta busca reivindicar la tradició interpreto en el sentit que li va donar l’antropòleg i filòsof Gilbert Durand en les seves conferències pronunciades en les trobades anuals del Cercle Eranos, aplegades a La crisi espiritual d’Occident.

La crisi espiritual d’Occident afecta la totalitat del camp antropològic: des de la simple existència del Ser (que Durand escrivia amb majúscula) fins a les expressions culturals més sofisticades i elaborades. En el seu camí d’autoconeixement, l’Adrià passa per un seguit de proves-etapes –els capítols del llibre en forma d’una simfonia en diversos moviments- que contenen una sèrie de principis de signe humanístic inspirats en doctrines-cultures-força d’Occident, si bé ja en decadència: el cristianisme catòlic i les formes protestants, el cicle celta i artúric amb la recerca del Grial que Wagner va reinterpretar en les seves òperes, la francmaçoneria com a escola de formació humana, el retorn a la vida del bosc a través d’una visió transcendalista (Thoreau), la vida de la natura animada i panteista (Dionís) i encara un orientalisme cultural seguit d’una cultura hippy, fruit d’un romanticisme pacifista, que, descafeïnat i sense un nord clar sovint emmascarat per la droga i un rerefons de nihilisme latent, posteriorment ha inspirat noves formes de protesta juvenil amb les seves disfresses tribals.

En aquest complex i heterogeni viatge existencial, el personatge Adrià tant se n’amara com s’enfronta als moviments tectònics de l’ànima que suposa tot procés de autoconeixement: ningú no pot renéixer de si mateix si primer no mor, i ja s’entén que estem parlant de morts simbòliques, si bé cap agonia de l’ànima no és estalviada al neòfit Adrià. Terratrèmols espirituals, doncs, que poden deixar baldat, i ben baldat deixen l’Adrià, que fins i tot arriba a passar ell també per un manicomi on la seva veritat: les seves experiències viscudes, són posades en qüestió i tractades amb drogues dures, camises de força i electroxocs, apuntant a dos temes essencials. Un: certes lucideses en el pensament es fan passar per bogeria (els gulags en serien una mostra). I, dos: una nova pesta fruit dels valors de la Il·lustració i la democràcia traïts: la postveritat, l’engany, la hipocresia i la deshonestedat, tot provocat perquè ja no sapiguem quin terra trepitgem i poder esclavitzar millor la nostra ànima a la qual cada dia li costa més respirar aire pur en tots sentits. En aquest transcórrer vital tan dur com real en les nostres vides conscients, el tigre esdevé una imatge de la modernitat devoradora de l’esperit.

El tigre, metàfora, doncs, de la bèstia de la modernitat degenerada, corrompuda, és una novel·la escrita amb un llenguatge treballat, amb una imatgeria i narrativa que s’experimenta entre la raó, el somni i una subjectivitat masculina, i amb un bagatge de lectures cultes que vehiculen la història d’aquest buscador a temps complet: és a dir, tant en la vigília com en el somni, que és l’Adrià. Com un Sísif, l’Adrià porta el pes d’una pedra al cor per causa del suïcidi del pare, però lluita per trobar la veritat en la realitat ofuscada cavalcant sobre el tigre del món i del propi tigre interior que amb la seva fúria el llança per terra, però que ell torna a cavalcar mercès a la força de voluntat (l’esperit de Nietzsche i el seu superhome treu el cap) de la que ell en diu la seva natura innata. Natura que es pot interpretar com la capacitat innata de l’home que amb tantes generacions a l’esquena n’hereta la Kultur que és, precisament, el que en els nostres dies ha entrat en crisi i és al caire de diluir-se com sucre a l’aigua. Natura obscurida en la qual correm el risc de no saber-ne distingir la qualitat humana que ens eleva per damunt del fang. És així com, per necessitat vital (escriure sovint té una funció catàrtica) a El tigre Borja Vilallonga ha escrit un relat que dona fe d’un clàssic viatge iniciàtic (la epopeia d’Ulisses en seria un exemple), si bé amb la turbulència i malestar anímic propi dels nostres temps accelerats, caòtics i confusionaris.