El trastorn d'adaptació

I és que a voltes una situació inesperada ens fa estar sotmesos a una pressió fora del nostre control i, de retruc, ens provoca un canvi important en la nostra vida, fa que no siguem capaços d’adaptar-nos.

Això provoca en nosaltres que continuem experimentant unes reaccions emocionals i conductuals anòmales, fan que patim sentiments d’ansietat, tristor, problemes per dormir, per menjar i ens afectin durant massa temps.

Les persones tenim una gran capacitat per adaptar-nos als canvis que transformen el nostre quotidià, però a voltes ens topem amb situacions que ens desborden.

És en el trastorn adaptatiu on trobem més dificultats per adaptar-nos a aquests canvis provocats directament pels fets més estressants que hem patit, arriben aleshores els símptomes de depressió i ansietat que afecten la nostra vida social, familiar i laboral.

En resum, podem afirmar que els Trastorns Adaptatius (TA) són reaccions desadaptatives com conseqüència dels estressors psicosocials que podem patir en un curt espai de temps, després de l’inici del factor d’estressant. Uns trastorns adaptatius que apareixen en forma de símptomes emocionals i somàtics.

Podem definir els elements estressors com a conseqüències d'una situació personal, com per exemple una malaltia, el divorci o una jubilació.

També els que podem anomenar de l’àmbit del nostre entorn, de la família, en els conflictes de parella, amb els nostres fills, amb els pares i amb els germans.

També en un àmbit laboral, per una sobrecàrrega de treball o per problemes entre els companys i companyes de feina. En l’àmbit de la nostra economia i també en el nostre entorn social, fins i tot, en problemes amb la justícia i en conflictes domèstics, entre d’altres. Pensem que podrem superar situacions que a priori semblen poca cosa o en d’altres, de gran transcendència.  

En totes aquestes situacions ens trobem davant d’uns elements comuns com l'estrès davant d’exigències que superen amb escreix les nostres habilitats i els nostres recursos personals. Ens sentim incapaços de poder abordar-les, no posseïm prou eines per afrontar-les.

Hi ha també un conjunt de símptomes emocionals que ens provoquen malestar i que poden derivar en una simptomatologia depressiva acompanyada de diversos símptomes físics com el cansament, mals de cap, dificultats respiratòries, mals de panxa, entre altres.

Tot això es deu a un augment de la secreció de cortisol que respon a la cronificació de l'estrès, provocant símptomes cognitius que afloren en forma de dificultats de concentració i pèrdues de memòria.

Hem de parlar també de com els trastorns adaptatius provoquen alteracions psicològiques amb una durada limitada en el temps, aquests són provocats per les dificultats d’adaptació davant de separacions i divorcis, de possibles canvis en el lloc de feina, d’habitatge o residència, davant d’una pèrdua o després d’haver patit un traumatisme.

Podem afirmar, doncs, que els trastorns adaptatius desenvolupen una simptomatologia emocional i, de retruc, unes conductes desproporcionades de què podríem esperar i que a voltes es mantenen a través del temps.

Els educadors i educadores socials sabem que els estressors que poden provocar aquests trastorns adaptatius poden ser molt variats.

Els més habituals com hem apuntat es relacionen amb la nostra vida personal, amb la família, els amics, la feina, l’escola, la nostra economia, etc. Val a dir també que a voltes ens trobem davant de situacions pluriestressants que s’han anat acumulant en poc temps i que la nostra incapacitat per gestionar-les ens ha provocat irremeiablement patir aquest tipus de trastorn.

Però hem de tenir en consideració que mai és possible predir quina situació estressant provocarà un trastorn adaptatiu. Una situació poc important en aparença ens pot provocar aquest trastorn i pot ser que una greu situació que ens ha provocat un gran patiment, no ens afecti d’una manera significativa.

Hem pogut consultar diversos especialistes que comenten que els símptomes solen aparèixer dins dels tres primers mesos de l’aparició d’una determinada situació estressant.

També que aquest trastorn adaptatiu deteriora en gran manera la qualitat de vida de la persona i que afecta directament les seves relacions socials i laborals.

Així mateix aquests els podem classificar segons els símptomes en quatre grups: els trastorns adaptatius de tipus ansiós, els trastorns adaptatius de tipus depressiu, els trastorns adaptatius mixtos (ansietat-depressió) i els trastorns adaptatius de la conducta.

Davant d’aquests observem una simptomatologia basada en els problemes emocionals, en els símptomes depressius, en els problemes d'ansietat i desesperança, en l’aïllament i en la sensació d’una autoestima baixa.

Les reaccions més comunes són de caire depressiu breu o prolongat, les alteracions emocionals com l’ansietat, irritació i conductes i reaccions agressives en l’entorn social.

Observem també un estat d'ànim depressiu, amb episodis d’ansietat, de preocupació i amb alteracions de la son.

També sovintegem els sentiments que incapaciten per afrontar els problemes, poder planificar el futur i abordar satisfactòriament el present.

Podem veure també com es deteriora la rutina diària, en alguns casos apareixen conductes perilloses i destructives que no s’havien observat prèviament lligades a símptomes físics que incapaciten per dur a terme la vida diària.

Els trastorns adaptatius estan associats a un augment del risc i dels intents de suïcidi.

“Quan fem referència a l’eficàcia de les tècniques psicològiques que utilitzem per promoure canvis en les actituds, coneixements, emocions, motivacions i conductes dels interns a qui tractem, qui suposadament, en la seva majoria, reuneixen una sèrie de característiques personals i socials -o culturals- que faciliten el que expressin conductes antisocials o transgressores que han dificultat la seva adaptació a les normes de la convivència amb els altres, motiu pel qual es troben en presó, hem de parlar dels “indicadors de canvi” o, en el nostre cas, en quins aspectes i com es modifiquen aquells factors que entenem propicien la conducta delictiva de forma que s’observa una millora en el subjecte que respon així als objectius fixats pel tractament, essent que en general s’afronta més adequadament a l’estrès i adopta actituds més prosocials” (Rutter, Guiller i Hagel; 2000).

“La conducta antisocial en els joves” de Michael Rutter, d’Henri Giller, d’Ann Hagell Cambridge University Press. Un psicòleg infantil, un criminòleg i una psicòloga social, escriuen un llibre resultat d’una important investigació sobre la conducta antisocial dels joves amb la descripció de diversos tipus de delinqüents i els factors individuals, sociopsicològics i culturals implicats en els comportaments i en l’aplicació amb un enfocament multidisciplinari.

Joan Rodríguez i Serra és educador social (joanr.educadorsocial@gmail.com)