Matemàtiques en nombres negatius

Tant se val qui ho digui, tant se val la mostra, el mètode o l’edat dels alumnes. El resultat, d’uns anys ençà, és sempre el mateix. Retrocedim des d’una posició ja endarrerida. Ara són els resultats de matemàtiques i ciències de les proves TIMSS. Es va demanar que s’ampliés la mostra d’alumnes per a que fos més significativa estadísticament. Recordeu aquelles polèmiques sobre si la immigració estava sobre-representada i altres excuses poc presentables? Doncs ens van fer cas i la darrera prova la van passar deu mil alumnes. No ha canviat res. Estàvem en descens i seguim. Encara no hem arribat a tocar terra. Ara mateix, ser un infant català és clarament perjudicial per a la seva formació. Els xavals d’Astúries, de Castella i Lleó o de Madrid ens avantatgen en trenta punts més o menys. Són regions que es barallen amb els capdavanters d’Europa mentre que nosaltres ens les tenim amb les illes, França i Xile. No és que França i Xile em semblin especialment ressenyables, és que ja no hi ha ningú més, som els cinquens per la cua. Començo a pensar que tindria sentit muntar uns Erasmus de primària low cost amb estades d’un curs o dos a llocs exòtics com Gijón, Zamora o Alcalá de Henares.

Respecte les matemàtiques, a més, hi ha la dada doblement preocupant de la distància creixent en els resultats entre els nois i les noies en aquesta matèria. No sé si des de l’escola som capaços de veure els motius d’aquest fet, temo que es tracta d’algun corrent més de fons, més social. Per què ho dic? És una observació que qualsevol col·lega pot fer i corroborar: quan parles amb els nanos de batxillerat, molts nois tenen un cinc pelat de matemàtiques però es veuen enginyers en un futur. En canvi, moltes noies tenen un set i deixen de banda la possibilitat de ser enginyeres perquè ho vueuen inassolible. Aquesta autoimatge s’arrossega des de temps enrere i queda clar que no ens fa cap favor.

El sistema educatiu ens està fallant a tots plegats. No és admissible un discurs sempre tan segur, tan impositiu fins al dogmatisme, tan sentenciós, per a després recollir uns resultats tan llastimosos. Cal una cura d’humilitat. No ens cal semblar capdavanters en innovació, ni els més emocionalment compromesos, ni dissenyar activitats de foc de camp amb excuses llunyanament matemàtiques. Potser seria millor fer el que fan els que es reconeixen a si mateixos com mancats i desafavorits: copiar. Toca tapar la boca d’una bona colla de gurús amb barretina i copiar el que funciona a Madrid, a Astúries o a Castella i Lleó. Aquí ja hem experimentat massa vegades amb els nostres fills, ja els hem vist aprovar per treballs en equip i presentacions orals. Caldria treure’s complexos de sobre i tornar a ensenyar i a exigir. Soc un ranci? Potser sí, però tinc la càndida pretensió d’ensenyar, de ser útil.