El dia de Cap d’Any

Amb tres novel·les més, El dia de Cap d’Any, d’Edith Wharton (Nova York, 1862- Saint-Brice-sous-Forêt, França, 1937) forma part del conjunt de novel·les curtes La Nova York antiga, que l’escriptora coneixia bé: Edith Wharton va néixer en el si d’una família benestant de Nova York i en aquestes novel·les retrata l’ambient de l’alta societat novaiorquesa amb una gran profunditat, ja que Wharton formava part d’aquell ambient de les altes esferes tan ple de convencions que no excloïa, però, les habituals xafarderies de les societats closes en elles mateixes.

El dia de Cap d’Any, publicada per Petits Plaers de Viena en la traducció de Marc Donat, comença amb la família Parret –una família d’aquelles que compten a la ciutat- reunida en el seu esplèndid menjador. Mentre brinden amb xampany per celebrar l’adveniment del Cap d’Any, un dels comensals s’adona que s’ha produït un incendi en l’edifici de l’Hotel Cinquena Avinguda, que es veu a través de la finestra. L’espectacle està garantit: tot de gent mudada fugint cames ajudeu-me entre el fum i les flames. Entre la gent atrafegada veuen sortir una persona coneguda: la senyora Lizzie Hazeldean acompanyada d’un home solter també prou conegut entre l’alta societat de Nova York.

L’enjòlit està servit. Estaven junts, a l’hotel? ¿Ho sabrà, el senyor Hazeldean, que la seva esposa era a l’hotel en el moment de l’incendi ja que, com en la novel·la s’explica posteriorment, tot i trobar-se malalt, ha sortit de casa per anar a contemplar des del carrer l’espectacle dantesc? Aquest és el punt d’arrencada d’un relat explicat a través de la veu d’un jovenet de la família Parret, al qual li va quedar gravat aquest record i els comentaris que van seguir durant temps després de l’esdeveniment: «Era dolenta, sempre ho va ser. Es veien a l’Hotel Cinquena Avinguda», judicava la senyora Parret mentre feia mitja.

En aquesta novel·la que s’inicia en una nit de Cap d’Any res no és el que sembla, ens voldrà mostrar amb fina ironia Edith Wharton, així com res no ens fa tan bons, als propis ulls, com quan ens comparem amb altres que ens sembla que no ho són. La veritat i l’aparença són temes heretats del romanticisme que la novel·lista novaiorquesa, molt més racional, gosa plantejar en la seva novel·la. La protagonista d’El dia de Cap d’Any, la senyora Lizzie Hazeldean, està disposada a creuar les convencions per amor... al marit. No ens estendrem més en aquest comentari de lectura per no desfer el misteri de la vida d’una dona d’aquella època a la vella Nova York, una dona que tant de soltera com de casada com de vídua ha de sobreviure en una societat brillant quant a progrés econòmic, però reclosa en uns rituals socials establerts, per més que els costums ja anessin canviant d’un dia per l’altre, tal com en el seu relat reflecteix Edith Wharton, una dona moderna en el seu temps i enamorada d’Europa, una escriptora que amb la seva reconeguda novel·la, L’edat de la innocència, va obtenir el Premi Pulitzer (1921), el primer que es va atorgar a una dona. Llegir ara la seva novel·la El dia de Cap d’Any és com entrar en aquell menjador fastuós de la família Parret un dia qualsevol de les seves vides en l’alta societat novaiorquesa de finals del segle XIX i escoltar de viva veu el que s’hi deia i  el que se sospitava en l’ambient ciutadà, però no el que realment hi succeïa i que Edith Wharton desvela. I és que el que hi ha al cor de les persones qui ho sap.