Efemèrides del 2025: Uns quants centenaris destacats

A Ràdio Cubelles faig un programa, Can Seixanta, en què parlo una mica de tot, i, com s’anuncia en la presentació que acompanya la sintonia inicial, està “amanit amb música de diversos estils i èpoques”. Sovint, al costat d’aquesta amanida musical, faig bullir l’olla amb efemèrides de fa 50 anys (una vegada cada mes) i també, si es dona el cas, amb algunes commemoracions que ressalten. Com que aquest 2025 és un any rodó pel que fa a la xifra, s’escau encara més posar el retrovisor i traslladar la mirada als fets més rellevants de fa un segle, i això és el que he preparat per al meu proper programa –centrant-me en esdeveniments i commemoracions ocorreguts el 1925 als Països Catalans– i que publico aquí, amb la benevolència de l’editor, per si a algú li ve de gust fer un exercici d’entreteniment.

Esdeveniments de 1925

La primera de les efemèrides que destaca no és gens falaguera. Es tracta de la dissolució de la Mancomunitat de Catalunya, el 20 de març de 1925, per part del dictador Primo de Rivera. Impulsada el 1914 per Enric Prat de la Riba, que presidí la institució fins al 1917, en què fou substituït per Josep Puig i Cadafalch, la Mancomunitat va ser la primera administració pròpia de Catalunya des de 1714. És per això que Primo de Rivera es va afanyar a substituir Puig i Cadafalch, el 1924, per Alfons Sala, dirigent de Unión Monárquica Nacional, passant l’any següent a suprimir definitivament aquell projecte d’autogovern que tantes coses positives desenvolupà en els seus onze anys d’existència.   Dos mesos i mig més tard, el 6 de juny, es produïa l’atemptat frustrat contra Alfons XIII quan aquest tornava en tren a Madrid després de la seva visita a Barcelona. L’atemptat, en forma de bomba col·locada per militants de Bandera Negra, s’havia de produir en un túnel entre Garraf i Sitges i, per això, el fet ha passat a la història com a Complot de Garraf. Evocar aquests dos fets ens suggereix rellegir llibres com el que duu el títol de La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya, del professor i historiador Josep Maria Roig Rosich, gran especialista en el tema.

Dintre del mateix mes de juny, el dia 14, en un partit d’homenatge a l’Orfeó Català entre el Barcelona i el Júpiter, el públic del camp de Les Corts va xiular l’himne espanyol (la Marxa Reial) i va ovacionar el God Save the King, l’himne del Regne Unit, ambdues peces interpretades per la banda d’un vaixell britànic ancorat al port de Barcelona. Això va provocar que al cap d’un parell de dies el general Joaquín Milans del Bosch, capità general de la IV Regió Militar, clausurés el camp de Les Corts per sis mesos al mateix temps que es convidava el president Joan Gamper a sortir del territori espanyol durant un cert període. Finalment la sanció es va reduir a tres mesos.

I ja que estem en aquest apartat tan apassionant com ha sigut sempre –i encara ho segueix essent, ai las!– el Barça, citarem una efemèride que no és de les que més ressalten però que a mi em crida l’atenció. Es tracta de l’estrena de la cançó La Barcelonista per part de la llavors cèlebre cupletista Mercedes Serós Ballester, nascuda a Saragossa, quan l’equip blaugrana acabava de proclamar-se campió d’Espanya enmig dels grans èxits dels anys vint, l’anomenada Edat d’Or del club. La peça va ser reeditada l’any 1971 per Guillermina Motta amb el canvi de lletra d’una estrofa però mantenint-ne algunes com aquestes:

Jo soc barcelonista
m’encanta en Samitier,
l’Alcántara i el Plattko
que és el millor porter!
Carulla, Bosch i en Sancho,
Walter, Piera i Arnau,
i en Planas i Sagi Barba,
Barba, salau!

Moltes festes per la tarda
jo vaig al camp de Les Corts
on hi juga el Barcelona,
que és l'equip millor de tots!
I de goig mon cor s’emplena
veient els xicots jugar,
tan sportmans i tan nobles
marcant gols a cada pas.
Als contraris del meu club
si estan badant,
les pilotes, com qui res,
van col·locant!

La lletra de la cançó la va escriure Rossend Llurba i Tost mentre que l’autor de la música va ser Manuel Tell. La Barcelonista també va ser l’última cançó en català permesa durant la funesta dictadura de Primo de Rivera.

Mercedes Cercós i el Barça de l’Edat d’Or

Personalitats

Pel que fa al centenari del naixement de personalitats de rellevància n’he seleccionat unes quantes per ordre cronològic, sempre sense moure’ns de l’àmbit dels Països Catalans. El gener de 1925 trobem que va venir al món Pepeta Planas Capdevila, pionera de l’esquí alpí a l’Estat espanyol i promotora de la secció d’esquí del Centre Excursionista de Catalunya. El febrer es commemora l’aniversari d’Ermengol Passola i Badia, promotor cultural que va ser un dels impulsors de la Nova Cançó i fundador de la discogràfica Concèntric i del famós local musical barceloní Cova del Drac. També van néixer al febrer l’actriu Maria Amparo Rivelles i el psiquiatra i cantautor Delfí Abella, un dels pioners de la Nova Cançó i fundador del Setze Jutges. Aquí vull recordar que Delfí Abella i altres membres del citat col·lectiu van actuar a Cubelles durant la Festa Major de 1966. I també que un dels primers discs que va comprar mon pare per estrenar tocadiscs, a finals de 1962, va ser un EP (disc de quatre cançons) del mateix cantautor en què destacava Cap a futbol, un tema sarcàstic de gran èxit en aquella època, almenys dins l’àmbit de la cultura autòctona. L’estrofa final, amb la seva corresponent tornada, diu així:

La massa és galvanitzada
d’un noble deler esportiu
que seria de nosaltres
si el futbol no fos ben viu?
Vindria la decadència
se’ns apagaria el sol,
vindrien neguits inútils
i misèries en estol.
Cap a futbol,
poble no et paris
cap a futbol.
Cap a futbol.

Portada del disc encapçala per Cap a Futbol

En la seva autèntica professió, Delfí Abella va ser cap del servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau. Al març hem de citar un altre nom del món de la música, Antonio González Batista, conegut com El Pescaílla i també per ser el marit de Lola Flores, La Faraona. El Pescaílla va ser un dels pares de la rumba catalana. A l’abril va néixer l’actriu Josefina Güell i Saumell, a qui li va faltar poc per arribar a complir cent anys, ja que va morir el gener de l’any passat.

Al maig hi trobem una bona collita de centenaris: Josep Cercós i Fransí, pianista i compositor; Jordi Bonet i Armengol, arquitecte i dirigent de l’escoltisme català; Maria Beneyto Cuñat, poeta i novel·lista; Eduard Kucharski González, jugador i entrenador de bàsquet que com a tècnic va dur el Joventut de Badalona a conquerir el títol de Lliga 1967 en plena era de domini madridista; Josep Maria Llompart de la Peña, el gran poeta i activista cultural mallorquí que el 1982 va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i amb la Creu de Sant Jordi, i Francesc Candel Tortajada, escriptor i periodista que el 1977 va ser elegit senador a les Corts espanyoles per la demarcació de Barcelona dins la candidatura Entesa dels Catalans. El seu llibre Els altres catalans (1964) va causar un gran impacte en el seu moment.

Del juny no ens podem oblidar d’un paisà de Joan Fuster a Sueca, el futbolista Antoni Puchades i Casanova, destacat mig volant del València que va participar a la Copa del Món de Brasil el 1950. Ni encara menys de l’historiador, promotor cultural i polític Josep Maria Ainaud de Lasarte, diputat al Parlament de Catalunya entre 1980 i 1984 dins els rengles de CiU. A continuació, al juliol, ve ni més ni menys que una vilanovina, l’actriu i soprano Ventureta Mestres i Gras. Bé, més que vilanovina era geltrunenca, ja que va néixer al carrer de la Muralla. El 1995, quan ja havia mort, l’Ajuntament li dedicà un carrer i el 1999 Miquel Altadill va publicar la seva biografia en el llibre Ventureta Mestres i Gras, soprano vilanovina: 1925-1994. També al juliol hi ha el centenari de la matemàtica i astrònoma Maria Assumpció Català i Poch. De l’agost hem d’esmentar l’activista antifeixista Conxita Grangé i Beleta, membre de la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial, raó per la qual va rebre després distincions del govern de França, i l’actor José Sazatornil Buendía, Saza, humorista d’excepció.

Ventureta Mestres i Gras

Al setembre hi ha el centenari d’un altre nom destacat, el del advocat i polític Joaquim Chicoy Bassegoda, membre de Unió Democràtica de Catalunya que va ser President del Parlament de Catalunya entre 1988 i 1995. I tot i néixer a Madrid, cal incloure en aquesta llista el filòsof i polític Manuel Sacristán Luzón, ja que va estar molt vinculat a Catalunya com a catedràtic de la Universitat de Barcelona i militant del PSUC. El novembre tenim el pintor Modest Cuixart i Tàpies i l’actriu Maria Assumpció Balaguer i Golobart. Finalment, al desembre, hi ha el centenari del destacat arquitecte i urbanista Oriol Bohigas i Guardiola. Hem deixat per al final l’actriu Mercè Bruquetas i Lloveras que, tot i nascuda el 1925, s’ignora la data exacta del seu naixement. Bruquetas va rebre el 1977 el prestigiós premi Margarida Xirgu per la seva interpretació a l’obra Mercè dels uns, Mercè dels altres (1976), de Carles Valls.

Com acostuma a fer cada any, el Govern de la Generalitat va aprovar la commemoració oficial d’esdeveniments i personalitats per al 2025. Dintre d’aquest darrer apartat hi figuren alguns dels noms que hem anat citant. Es tracta d’Oriol Bohigas, Mercè Bruquetas, Francesc Candel, Maria Assumpció Català, Josep Cercós, Conxita Grangé, Josefina Güell, Josep Maria Llompart i Pepeta Planas.

Actors de cinema i músics d’arreu del món

Per la meva afició a la música i al cinema, no voldria tancar aquest article per, deixant l’àmbit català, esmentar alguns dels centenaris d’actors, directors i músics que s’esdevindran durant l’any en curs. Començant també per ordre cronològic, al gener tenim un dels “dolents” més famosos dels westerns, Lee Van Cleef, i un dels grans de la història del setè art, Paul Newman. Al febrer, nascut ni més ni menys que dins un ascensor, hi ha una de les altres figures cinematogràfiques més carismàtiques de tots els temps, Jack Lemmon, a més d’un dels secundaris de luxe, George Kennedy. Sense moure’ns del segon mes de l’any, amb un dia de diferència van néixer dos dels grans directors cineastes, Robert Altman (20 de febrer) i Sam Peckinpah (21 de febrer).

A l’abril hi trobem un dur de la pantalla com va ser Rod Steiger (és recordat sobretot en el film En el calor de la noche, amb Sidney Poitier d’antagonista, en què Steiger obtingué l’Oscar de 1967 com a millor actor). Saltem al juny per trobar un altre nom il·lustre, el del magnètic Tony Curtis, lligat per sempre a la seva interpretació a Con faldas y a lo loco, al costat de Marilyn Monroe i Jack Lemmon, sota la direcció del gran Billy Wilder. Passant al juliol, aquí trobem dos músics eminents encara que amb estils ben diferents: Mikis Theodorakis, a qui l’agost de 1977 vaig tenir la sort de veure actuar a Atenes, i Bill Haley (es feia dir Bill Haley & His Comets), un dels pioners del rock and roll –molts el consideren el pare– amb el seu clàssic Rock around the clock. A l’agost seguim amb un música i estil ben diferent en la figura de Juanita Reina, la Reina de la Copla, que també va fer incursions en el cinema.

Al setembre no deixem la música, amb un dels grans del blues com va ser B. B. King, sempre acompanyat de la seva mítica guitarra Lucille, amb la qual feia meravelles. I al mateix mes tenim un dels meus actors preferits, Peter Sellers, famós sobretot pel seu paper com a Inspector Clouseau en la sèrie la Pantera Rosa però que, a part, ens va deixar una joia tan extraordinària com és The Party (El Guateque, o La Festa), una de les meves pel·lícules de referència pel que fa a comèdies. A l’octubre tornem a la música amb el centenari de Celia Cruz, la Reina de la Salsa, i amb l’actriu i cantant britànica Angela Lansbury, mentre que al novembre tornem a trobar dos monstres del cinema com van ser Richard Burton i Rock Hudson. Tanca la sèrie l’actor Dick Van Dyke, nascut al desembre de la cent anys i famós pel seu paper al musical Mary Poppins al costat de Julie Andrews.

Per finalitzar aquest apartat, i també l’article, vull esmentar dues de les grans pel·lícules estrenades fa un segle, El cuirassat Potemkin, del cineasta rus Serguei Eisenstein, considerada com una de les obres mestres del cinema, i La quimera del oro, dirigida per Charles Chaplin i protagonitzada per ell mateix en el paper que el va fer immortal: Charlot.