Jocs del Calamar 2, més del mateix...

Fa uns dies parlava a l’article d’aquesta sèrie.

Vaig poder veure aquesta nova entrega, per dir-ho d’alguna manera, a la plataforma que en té els drets i no només no m’ha sorprès sinó que he pogut comprovar com tornen a reblar el clau en el mateix.

Jo puc acceptar que n’hi ha que acceptem que tot s’hi val per aconseguir diners, però justificar novament l’assassinat no té cabuda en la nostra mentalitat com a éssers que ens considerem “racionals”.

El pitjor de tot és que pretenen que acceptem la violència explícita com a quelcom normal quan es parla de persones en una situació límit de desesperació.

L’Eduardo Calle a El Periódico en la seva versió digital afirma que “la nova entrega de la popular sèrie sud-coreana va ser vista per més de 68 milions de persones en els seus primers quatre dies.

Pel que fa a les dades de la primera part, la sèrie més vista en la història de la plataforma, amb més de 2,2 milions d’hores vistes, i va atrapar milions de persones amb els seus macabres jocs infantils, el seu particular disseny visual i els seus significats... Aquesta segona entrega de set capítols s’ha convertit en la primera sèrie que debuta com a número 1 als 93 països”.

El pitjor és que ens estan amenaçant amb el fet que la sèrie coreana tornarà amb sis últims episodis el 27 de juny d’enguany.

Curiosament. i prenent com a referència a Voltaire “els qui creuen que els diners ho fan tot, acaben fent tot per diners”. François Marie Arouet, conegut com a Voltaire, va néixer a París el 21 de novembre del 1694 i va morir el 30 de maig del 1778), va ser un escriptor i filòsof francès de la Il·lustració.

Nosaltres també podrem recórrer a la paremiologia catalana per trobar “el diner, si no ho fa tot, molt pot fer”, malauradament els educadors i educadores socials topem diàriament davant l’atzucac d’haver de lluitar contra aquesta dita. I és que certament, hem de recórrer als diners per resoldre massa coses i la seva manca provoca les situacions més inversemblants a persones, famílies, col·lectius, etc.

Però també podem afirmar que la manca de diners, no evita certs comportaments com també veiem en els que en tenen en excés, senzillament cal atendre individualment les realitats de cadascú.

I és que massa vegades hem sentit justificar qualsevol esdeveniment traumàtic tot reconeixement que els diners solen canviar situacions i que cal molta serenitat per poder evitar caure en els diners fàcils. Però el que educadors i educadores socials sabem que no tot s’hi val i que mai justificarem la violència gratuïta a canvi d’omplir la bossa de ningú. Inevitablement, tots i totes aprenem ràpidament que els diners gratuïts no existeixen i que sempre cal donar per a poder rebre i, sobretot, si és el cas de rebre grans quantitats de diners.

Massa sovint comprovem que la vida fàcil sempre es relaciona amb el risc i els diners, que una societat capitalista justifica el “tot s’hi val” per aconseguir el màxim, que sona molt malament afirmar que “qualsevol cosa que es pugui adquirir amb diners és prescindible”. Lluitar contra la necessitat de ser el o la millor, tampoc és una tasca fàcil en la cursa per arribar els primers a aconseguir allò que ens ven la nostra societat més mediàtica.

Hom creu que cada dia tenim la possibilitat d’escollir què fem, com ho fem i amb qui ho fem. Els nostres avis sabien que la vida ha de ser un exercici de millora i superació personal, també que cada dia aprenem alguna cosa nova, que en cada jornada apareix una nova oportunitat i que dia rere dia decidim quina ha de ser la nostra actitud per enfrontar-nos als nous reptes amb què anem topant.

Del que em veig obligat a parlar també, és del joc, des d'un vessant psicopedagògic. A través del joc els infants aprenen moltes coses. Jugar és un terme molt ampli, que pot prendre mil matisos i colors. Jugar esdevé una activitat universal i espontània que al llarg de la història de la humanitat ha estat sempre present en totes les civilitzacions.

Però alerta! Quan el joc es transforma en quelcom que no és voluntari, lliure i, sobretot, es torna malaltís, les coses canvien. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) reconeix la ludopatia com una malaltia classificada al CIE-10 dins dels trastorns dels hàbits i del control dels impulsos. El joc patològic és un trastorn on podem observar una pèrdua del control sobre la mateixa activitat, on apareixen pensaments irracionals sobre les recompenses que es poden obtenir. Cal tenir en consideració que per a la persona que juga d'aquesta forma, el joc d'atzar deixa de ser un entreteniment i esdevé una necessitat.

Aquests tipus de trastorns apareixen quan hi ha una dependència a una activitat, un comportament i una conducta diferent del consum de substàncies. Aquest comportament inicialment pot fer sentir plaer, quan es va repetint massa vegades i en períodes llargs de temps, provoca la necessitat de passar cada vegada més temps fent allò i un desinterès per altres activitats. Ens trobem doncs davant diversos tipus de perfils, el més comú és el que juga de forma patològica, una persona capritxosa, amb problemes d’ansietat, amb dificultats d’adaptació social i molt baixa tolerància a les frustracions.

Parlar de jocs és un terme molt ampli, podem jugar amb objectes, amb altres persones, en un tauler, podem jugar amb la música, fins i tot amb la nostra imaginació, etc.

Per tant, hi ha moltes varietats i per a tots els gustos, les edats, els processos cognitius, les cultures, etc.

Cal considerar que si una activitat ens produeix plaer, interès, quan valorem més com ens ho passem que els resultats i, sobretot, fent treballar la nostra ment, és senyal que ens ho passem bé i que ens estem divertint. Total, la resta no ens aporta res de res.

“L’objectiu principal de l’educació a les escoles hauria de ser la creació d’homes i dones que són capaços de fer coses noves, no simplement repetir el que altres generacions han fet; homes i dones que són creatius, inventius i descobridors, que poden ser crítics, verificar i no acceptar, tot el que se’ls ofereix”. Jean William Fritz Piaget (1896 -1980) va ser un psicòleg experimental, filòsof i biòleg suís.

Joan Rodríguez i Serra és educador social (joanr.educadorsocial@gmail.com)