Xantatge continuat

Ja han passat més de set anys del tristament famós 1. O. Per una carambola estrambòtica, tenim l'anomenat "Messies de Waterloo" marejant la perdiu. Ningú no vol saber en quina lliga juga. El cert, però, és que no fa altra cosa que rebentar-ho tot. Mentrestant, una claca "d'escolanets" li fan el joc. Si més no, perquè en treuen rèdits econòmics personals molt sucosos. La darrera argúcia rau en convocar -a Suïssa- una trobada amb emissaris d'un govern central, feble a tort i a dret.

Amb la presència d'un mitjancer internacional, reprendrà una negociació impossible. Allí, l'únic eix o repte s'orienta -tot i que sembli una grolleria escriure-ho- a tocar els pebrots. Un xantatge en tota regla, com ja he referit al títol. Que un antic (i fugat) president de la Generalitat obligui un altre president (de rang superior) a retre-li homenatge -a través de convocar una moció de confiança- clama al cel. Ningú no pot aturar aquest desgavell esperpèntic? Ja n'hi ha prou!.

El seu grau de cinisme -amb la trona catalana en mans del senyor Illa- ha arribat a l'extrem de teatralitzar un suposat flirteig amb el PP. Se'n fot del mort i de qui el vetlla! Minva notòriament el seu poder al Principat, mentre duu de corcoll tota la legislatura espanyola. El món a l'inrevés, oi?.

Per acabar de contrastar un nou capítol de "ciència ficció", acorda una trobada amb n'Oriol Junqueras... a Waterloo. No es poden ni veure -perquè ni tan sols se suporten- però van a fer el "paripé" d'escenificar allò que qualifico de xarlotada. D'on surten els diners -en ambdós casos- per a cobrir el cost dels desplaçaments i dietes d'aquests seguicis?.

Pedro Sánchez fa d'equilibrista en un circ. Junts treu conills de sota l'aixella, en forma de trampejar amb els temes de Rodalies, immigració, l'idioma català al Parlament europeu i altres. És la manera de driblar l'adversari polític i fer creure la gent... que pensen i "gruen" en clau autonòmica. Jo no m'ho puc ni m'ho vull empassar. Em vénen ganes d'etzibar-los un estirabot. Em tenen avorrit. Anem enrere com els crancs... I d'empreses locals que es van endur la seu social fora, ben poques es deixen enredar i fan marxa enrere.

El resultat final de tot plegat acaba en situar en la cua de les prioritats necessitats socials summament cabdals. Algú ho havia de dir!. Sovint, àdhuc tinc la temptació de somiar en l'autarquia. Sort que els voluntaris tapen moltíssims forats!.