El català llengua burgesa

Una entrevista magnífica de la periodista Assumpció Maresma a Sergi Belbel (Vilaweb, 29-12-24) em va cridar l’atenció en molts aspectes, però especialment en un: l’acusació que el català és una llengua antipàtica i de la burgesia. Em va cridar l’atenció perquè em va portar records de gairebé fa cinquanta anys, en què aquest tòpic ja corria, creat amb tota la mala bava del món.  En aquells anys, però, tots ens vam pensar que l’havíem pogut foragitar, com també apunta Belbel, però es veu que no, que les forces espanyolistes tenen molt d’interès a recuperar-lo.

Belbel, a l’entrevista, diu textualment d’aquest tema: “Algú deia, és que parlar català és antipàtic. Això és un tòpic com una casa de pagès. Algú t’ha fet creure que és antipàtic o algú té la necessitat de fer-t’ho creure. M’explico? I tu compres aquest discurs. Doncs fem alguna cosa per fer veure a aquestes persones que pensen que parlar català és antipàtic, o de burgesos, que no és així (...) Hi ha algú a qui interessa dir que el català és de burgesos. Però si ja no existeix, la burgesia! Però si jo visc al barri més burgès de Barcelona i no hi ha ni un català, tots els meus veïns són això que en diuen ara expats [immigrants d’alt nivell socioeconòmic], que la meitat són antipàtics, mals veïns, interès zero, no pel català sinó per res”.

La meva anècdota, que en aquell moment em va doldre molt i sempre he pensat que no vaig reaccionar amb prou contundència, va ser en una assemblea a la UAB, al final de la dècada de 1970, ja mort el dictador, quan vaig fer una intervenció en català i algú va saltar amb un “compañero habla la lengua del obrero (o potser va dir del proletariado, no ho recordo amb exactitud), no hables la lengua de la burguesía”. Jo em vaig limitar a llançar-li una mirada assassina i a continuar en català, però no li vaig respondre amb el que després em va venir a raig: qui em podia acusar a mi de burgès, estudiant amb beca, venint d’una família de masovers, sense cap propietat, amb uns pares i avis que feien tots els esforços possible perquè pogués estudiar...?

Res, que havia d’haver explicat qui era i d’on venia, però em vaig bloquejar, només tenia al cap la meva queixa que, si no ho recordo malament, estava relacionada amb el fet de tenir en compte els alumnes amb beques a l’hora de prendre segons quines decisions. 

Costa de creure, però mentides i desqualificacions com aquesta sembla que no passen mai de moda, que tornen sense que ho puguem impedir.