Les dones als camps de concentració nazis

El nazisme, com a ideologia totalitària, va perseguir totes aquelles persones que consideressin enemigues, fossin adversàries polítiques o persones que pertanyien a grups que ells consideraven inferiors, com jueves, comunistes, feministes, poloneses, gitanes..., tant dones com homes. Tanmateix, el règim sovint sotmetia les dones, tant jueves com no jueves, a una persecució brutal que de vegades era exclusiva pel fet de ser dones.

Es van construir camps i instal·lacions exclusivament per dones. Quan els i les deportats que havien viatjat amb les famílies en trens de ramat i en condicions terribles, arribaven als camps, se separava als homes de les dones i criatures. Aquestes podien ser enviades a instal·lacions al mateix camp per dones, a un altre camp, o, directament a les càmeres de gas. En general, durant les operacions de deportació, les dones embarassades i amb criatures eren considerades no aptes pel treball i eren directament seleccionades per ser assassinades, estant entre les primeres en arribar a les càmeres de gas.

Heinrich Himmler va ordenar construir el camp de concentració de Ravensbrück, un camp exclusiu per dones situat entre 80-90 kms de Berlín, i pel qual van passar d’entre 100.000 i 130.000 dones. El camp va començar a funcionar al maig del 1939, i va constituir també un lloc d’entrenament per a les dones guardes nazis, que després es traslladarien a altres camps i que van exercir una crueltat inimaginable.

A l’igual que els homes, les dones van patir: la deportació en trens de ramat gairebé sense menjar ni aigua, amb hores amb el tren aturat, fent les necessitats dins del vagó. La selecció, on es decidia qui vivia i qui moria en aquell moment, la classificació, el registre amb el tatuatge amb el número d’identificació (en aquest cas, les dones rebien un tracte diferenciat als homes, doncs en molts casos, tot i que era comú treure el cabell i pèl del cos a diferents camps, com a Auschwitz en particular, les dones eren rapades abans d’entrar a les càmeres de gas per després utilitzar el cabell, mentre que a les presoneres que seleccionaven per treballar, fins i tot se’ls rapava el pubis i ho feia un home per més humiliació). Així mateix, van patir les racions minses, la falta d’higiene, la deshumanització, els recomptes interminables, llevar-se a les quatre de la matinada i formar en l’Appelplatz durant hores amb el lleuger pijama de ratlles a 20 o més sota zero va ser un punt més en el pla d’extermini, els treballs forçats esclaus, entre els que es trobaven feines dures sense cap tipus d’objectiu més que esgotar les presoneres, els maltractes, o els durs càstigs per qualsevol petit trencament de la norma.

Per totes les feines i tractaments que patien iguals als dels homes, i les que patien específicament, en camps com el d’Auschwitz les dones van tenir menys possibilitats de sobreviure que els homes. Més d’1 milió de morts a Auschwitz van ser jueus, i d’aquests, més de la meitat van ser dones.

Mentre a Auschwitz la majoria de les dones eren jueves, a Ravensbrück només una petita part de les dones ho eren. En general hi havia una barreja, eren enemigues polítiques, lluitadores de la resistència, gitanes, testimonis de Jehovà, malaltes i discapacitades, prostitutes i boges, i venien d’ aproximadament 20 països. Al voltant de 400 dones republicanes espanyoles van ser deportades a camps de concentració nazis, una part important de les quals a Ravensbrück . Era un camp dissenyat per albergar 3000 dones i al febrer 1945 eren 46.473. Van morir unes 50.000 dones a Ravensbruck, bé gasejades, tirotejades, o obligades a fer treball forçat sense gairebé menjar, fins a la mort. Les fuetades, mossegades dels gossos, els tractes cruels i degradants, hi contribuïen en el camí de degradació i mort. A finals de 1944 els SS van fer instal·lar una cambra de gas.

Com afirma Sarah Helm en un estudi  titulat ‘Si això és una dona’ -parafrasejant a Primo Levi, de la mateixa manera que Auschwitz va ser la capital dels crims contra els jueus, Ravensbruck va ser la capital dels crims contra les dones. 

En general, les dones embarassades van tenir poques possibilitats de sobreviure als camps. De la mateixa manera, les dones als camps van ser especialment utilitzades com conills d’índies per “experiments mèdics”. A Ravensbrück, aquests experiments els van patir algunes dones espanyoles i d’altres nacionalitats, però es van concentrar majoritàriament en les anomenades 77 ‘conilles’ o conilles d’índies kaninchen, la majoria de les quals eren joves poloneses que havien estat a la resistència. Entre aquests experiments trobem: tallar les cames amb vidre, introduir fusta i detritus en les ferides, deixant-les sense tractar o provant diferents medicaments experimentals, canviar parts del cos d’un lloc a un altre, infectar les dones amb gèrmens de tètanus i gangrena que introduïen en el muscle i l’ós per provar la sulfonamida, una substància antibacteriana. A una interna francesa li van injectar amb semen de ximpanzé per veure si es quedava embarassada (es va acabar suïcidant). Moltes de les ‘conilles’ van sobreviure gràcies a l’ajut de les altres presoneres. Es van ajudar entre elles per sobreviure després de les cirurgies, i altres presoneres van arriscar la seva vida per portar-les menjar, aigua i medicaments. I al febrer de 1945, quan els nazis van decidir eliminar-les per esborrar les proves del que havien fet, tot el camp va conspirar per amagar-les i les van salvar. Malgrat això, totes les supervivents van arrossegar problemes de salut derivats d’aquesta experiència. A Auschwitz, les dones van ser igualment subjectes especials d’experiments mèdics, on Josef Mengele va injectar a embarassades amb febre tifoïdal per veure si també l’agafava el nadó, entre altres aberracions. Aquí cal destacar que les dones van tenir resiliència per suportar les dures condicions de vida formant xarxes de solidaritat, famílies simbòliques en les que unes es convertien injectaren mares i filles d’altres, de les que tenien cura i ajudaven a la supervivència. Aquestes relacions es van donar en tots els camps de dones, experiència que es veu reflectida en el llegat deixat per Neus Català, que va viure la deportació a Ravensbrück i a Holleischen, subcamp del camp de Flossenbürg, a Baviera.

Les esterilitzacions de dones es van donar en diversos camps, en molts casos les injectaven per aturar la menstruació i facilitar el treball esclau, el que va resultar en esterilització de facto. A banda, es van practicar formes cruels i experimentals d’esterilització, per exemple, a Auschwitz, es va provar d’esterilitzar dones amb raigs X i injectades amb substàncies químiques.

Un tema que sovint s’ha oblidat o s’ha tapat és el de l’explotació sexual de deportades. Es van crear bordells pels soldats alemanys però també, a partir de 1942, per iniciativa de Himmler, es va decidir crear bordells dins dels camps de concentració per tal d’incentivar la col·laboració dels presoners (homes, és clar), i també amb l’objectiu de “premiar” als treballadors que excel·lien en el treball, i augmentar així la productivitat, el que no es va aconseguir. En total, les SS van obrir 10 bordells, el més gran d'ells a Auschwitz, on va arribar a haver fins a 21 dones prostituïdes alhora. Unes 200 dones van ser utilitzades com a esclaves sexuals en els camps nazis, la majoria procedents de Ravensbrück. L'últim prostíbul va ser obert a començaments de 1945, poc abans del final de la guerra. L’explotació sexual als camps és un tema del que no se n’ha volgut parlar fins recentment, ni tant sols per part de les dones supervivents, en aquest cas degut a l’estigma i la vergonya. La majoria de les supervivents van ser incapaces de refer les seves vides degut a aquesta experiència i mai no han rebut cap compensació. De moltes se n’ha perdut la pista. 

Isabel Pérez Molina
Associació de Dones La Frontissa