El soroll de les escoles

Una plaga d’hiperacúsia selectiva egocèntrica s’escampa entre la població. Una epidèmia que afecta el fràgil benestar emocional de persones que han tingut la desgràcia d’anar a caure al costat del pati d’una escola. Que ja és difícil aconseguir viure entre quatre parets avui dia i, a sobre, t’has de protegir d’aquestes vivendes-trampa, edificis minats, als quals arriben les ones sonores de les pilotes botant al terra. És mala sort. Podien haver anat a parar al costat de les vies del tren i gaudirien del pas aleatori dels convois de rodalies i mitja distància; o a una de les artèries de circulació de Barcelona, amb pas freqüent d’automòbils i autobusos i aquell pobre d’esperit que porta la moto de cilindrada ínfima trucada per augmentar-ne els decibels; o podrien tenir un veïnet estudiant de violí, això garanteix uns quants anys d’esgarips que t’esquincen els timpans com si te’ls tallessin amb paper de vidre. No. Els havia de passar a ells. Havien d’anar a raure dins el radi de l’ona expansiva d’un pati escolar. Catastròfic.

Potser penseu que no n’hi ha per tant, que total per una estoneta al matí i una al migdia no caldria fer-ne una qüestió. Però és que després del temps escolar, arriba el temps de les extraescolars, i aquí és on la tragèdia assoleix la seva veritable magnitud. Equips de futbol sala, de bàsquet, de volei o de handbol entrenant des de primera hora -els més petitons- fins les onze o quarts de dotze en alguns casos -els més granadets. Tota la tarda i part del prime-time televisiu amb el bot de la pilota de fons, els crits de la canalla, el xiulet de l’entrenador…

Aquest conflicte, en Pitus, aquell del zoo que ja no es llegeix a les escoles perquè no s’entén, l’hagués resolt amb una col·lecta popular i uns matins de treball voluntari de tot el veïnat per construir una coberta al pati de l’escola. O potser tots junts, agafats de la mà, cantant himnes càndids amb la guitarra, hauríem marxat a l’ajuntament a demanar la construcció d’un pavelló poliesportiu al barri. Eren temps comunitaris amb ciutadans dibuixats per Pilarín Bayés. Pobre, en Pitus. Si avui dia volgués organitzar alguna cosa entre tots per ajudar algun infant l’engegarien a la merda.

Per sort en Pitus ja és gran, deu estar jubilat i gestionat com qualsevol altra persona gran que té idees “il·lògiques”. Avui dia, s’hi posen els poders públics i procuren que les escoles no facin tant de soroll. És una manera indirecta de dir que són una molèstia, que el veí sociòpata té més raó que un sant; que què és això de fer esport! Al pati d’una escola! amb menors d’edat! La societat ha de protegir el pobre ciutadà amb el cul al sofà que no és capaç d’entendre que l’escola, els alumnes i l’esport eren allà probablement des de molt abans que ell arribés a la seva llar. Perquè un bon aïllament acústic de casa seva no se li ha acudit, no? Estalviaria calefacció a l’hivern i aire condicionat a l’estiu i milloraria la seva hiperacúsia selectiva. Va, muntem una mani per a que els poders públics obrin unes línies de credit subvencionat per millorar les finestres dels afectats?