“Trobar un grup d'amics on sentir-me còmode...”

L’altre dia mentre esperava per comprar en una botiga de Cubelles vaig escoltar dues noies parlant, eren adolescents i una li deia a l’altra ...” em preocupo molt pels meus amics, però a vegades em fa la sensació que ells no es preocupen per mi”.

La noia esmentava una reflexió que poden fer els adolescents en un moment o altre de la seva jove existència. És realment un sentiment horrible, estar rodejat d’amics, però sentir-te sol perquè sembla que ni t’estimen ni et necessiten.

Em va sobtar molt aquella reflexió tan profunda i vaig decidir investigar una mica a la xarxa...  Segons el “diccionari.cat” l’amistat és el lligam afectuós entre dues persones, afecció d’una persona envers una altra enfora dels lligams de la sang i de l’amor sexual.

Per altres fonts també podem llegir que l'amistat és una relació afectiva entre dues persones que poden ser o no família, un sentiment convingut amb una altra persona, en què se cerca confiança, consol, amor i respecte.

En el que sí que estaríem tothom d’acord és que l'amistat és un sentiment personal, franc i exempt d'egoisme, que creix amb el tracte i la relació que s'estableix entre dues persones o més.

Malgrat tot, la nostra protagonista anònima afirma que aquest és un sentiment horrible i que no li agrada gaire estar rodejada d’amics, però sentir-se sola perquè sembla que ni l’estimen ni la necessiten.

Per la psicòloga Mari Carme M. Moliné, “sentir-se sol no és estar sol, sentir-se sol és no estimar-se. La solitud no és altra cosa que no estar bé amb tu mateix o amb els altres.

Autoestima i solitud estan relacionats en el sentit que amb autoestima la solitud és un regal i sense la solitud és una presó. I si l’autoestima és simplement deixar de lluitar contra el que ets realment, el que vols, el que sents, el que necessites, el que et fa sentir bé?

SOLITUD, INSEGURETAT, BAIXA AUTOESTIMA VAN DE LA MÀ, la por a la solitud és por a la vida.”

Cal aturar-se aquí i reflexionar... “solitud” i “soledat”, en realitat es relacionen ambdues. Provenen de “solus” en un primer moment s’anomenà “solitudo” i més tard, “solitas”. Tant solitud com soledat guarden relació amb el fet del qui és sol, del qui viu sol o gairebé sol i, en referència a l’espai, en un lloc inhabitat, desert, on no hi ha companyia.

Parlem de soledat, en anglès loneliness, fent referència a un desajust entre la quantitat i la qualitat de les relacions socials, en les que tenim i en les que voldríem tenir. Cal dir també que la soledat és un sentiment subjectiu i poc desitjat per manca de companyia.

El que estic segur de poder afirmar amb rotunditat i amb el respecte que tothom s'ha sentit o se sentirà sol o sola en algun moment de la seva vida. Ara bé, quan aquest sentiment es fa més profund i s’allarga tant en el temps que afecta d’una manera determinant les persones i també sobre el conjunt de la societat, parlem d’una altra cosa.

El que sí que podem dir, malgrat que ens agradi o no, és que els humans som éssers socials, hem nascut i crescut dins d’un conjunt, en pobles i ciutats, a banda d’estar organitzats en grups afectius o familiars, formant part d’alguna cosa.

Actualment, estem patint una realitat on ens envolta o plana una manca de sensació de pertinença. Malauradament, l’aïllament social i la soledat representen uns dels greuges més importants per la nostra societat.

I és que hi ha diferents classificacions de les necessitats humanes. Els educadors i educadores reconeixen que per la piràmide de Maslow, des d’un vessant humanista, hi podem trobar cinc nivells consecutius.

Per Maslow, s’inicia amb les necessitats fisiològiques, les de seguretat, les de pertinença o d’afiliació, les d’estima, i les d’autorealització.

Són les necessitats d'estima les que Maslow qualifica en una d'alta, i una de baixa.

Per Abraham Harold Maslow 1908-1970) aquest psicòleg nord-americà, l'estima alta consisteix en la necessitat del respecte per un mateix. També reconeix uns sentiments de confiança, de competència, de mestratge, d’èxits, també la independència i la llibertat.

Pel que fa a l'estima baixa escriu que consisteix en el respecte que les altres persones tenen de la persona, com la necessitat d'atenció, d'estima, de reconeixement, de reputació, d'estatus, de dignitat, de fama, de glòria i, fins i tot, de domini.

Quan minven aquestes es provoca una baixa autoestima, fins i tot un complex d'inferioritat. Per contra, aquelles persones que han satisfet la necessitat estan recolzades, valorades i, fins i tot, poden arribar a sentir-se en un grau elevat d’autorealització.

En resum, podem dir que la necessitat d'autoestima és la necessitat de l'equilibri en les persones, l’eix vertebrador per aconseguir l’èxit. En el cas contrari, aquesta persona no podrà arribar mai a aconseguir res i restarà inevitablement abocada al fracàs.

Maslow també va classificar dues categories en les necessitats d'estima, una és l'estima per un mateix, la dignitat, l’èxit, el control i la independència, també la necessitat de ser acceptat i valorat pels altres, parlarem doncs d’estatus i de prestigi.

Quan parlem de necessitats d’estimació i acceptació, posem a prova els nostres comportaments, és la pertinença a un grup que ens fa sentir acceptats per un col·lectiu  com la família, els amics, l’escola, practicant esport en un equip, a l’esplai, etc.

Cal doncs trobar a temps el motiu de les conductes socials de l’ésser humà i de la seva necessitat d’identificar-se amb algun grup, sigui el que sigui, tant se val.

“Crec que l’amistat és la relació amorosa més lliure que pot existir, perquè no hi ha cap lligam ni material ni de consanguinitat que impliqui una obligatorietat. Es tracta d’una relació que neix d’un impuls lliure d’estimar, sense que això impliqui cap mena de lligam material. Des del punt de vista de puresa, podem dir que l’amistat és, o hauria de ser, la forma d’amor més lliure que pot existir.

Els amics són eleccions lliures que fem, amb qui ens sentim units des del punt de vista més espiritual que ens puguem imaginar. L’amistat pot evolucionar a una relació més compromesa, de família per exemple, quan decidim comprometre’ns com a parella amb aquella persona que abans que res ha estat bon amic, o bé es pot prolongar durant tota la vida només com a amistat, i des d’aquest darrer punt de vista esdevé la relació més altruista que pot existir, sempre que en conservem l’essència, sempre que no caiguem en la temptació d’exigir una obligatorietat que, per definició, no és estrictament necessària.

Un amic és el company per sempre, la persona que ens escolta, ens comprèn, en qui confiar plenament i, sovint, a qui confiem els nostres secrets més pregons, amb la seguretat que continuaran essent secrets. Perquè, en el cas que un secret sigui traït, tot el fonament de l’amistat desapareix en aquell precís instant”, Regina Ferrando i Ferran, és l’autora del llibre “L’art de viure bé” (Ed. El Clavell).

Joan Rodríguez i Serra és educador social (joanr.educadorsocial@gmail.com)