BERTA-O-BERTA, BERTANIA, o quan la pèrdua cerca el cant.

He tingut l’oportunitat i el privilegi de poder editar BERTANIA, 28 poemes de Jorge Rodríguez Hidalgo amb 17 quadricomies de Berta Paco Sanchez.

Un llibre que situa la mort com el substrat de reflexió pregona sobre l’absència, la pèrdua , o el «phatos» de tot allò que remou el mapa dels afectes, i que en els versos actuen d’ancoratge  a la vida. Una mort concreta, però, la de na Berta, una noia de 35 anys, una artista, i que el poeta s’hi aproxima, en parla i en fa cant:  Si no viure, perviure. / La solitud és nostra /  si no parem els sentits... d’aquesta manera podrem entrar:  al que és tan tu, tan cert: / l’obra eixida del veure, / del viure ple, iridescent, traduïda per les mans/ en moviment, decidida / vitalment al gresol de / l’instint humanal de l’art. Efectivament la Berta, amb el seu art pictòric, depassa els límits del temps i tal i com que com es diu en la seva biografia, una artista que hom pot parangonar amb creadors com ara Arthur Rimbaud, Alejandra Pizarnik o Maria-Mercè Marçal. Especialment amb el poeta francès, qui, com ella, arrodoní el seu missatge en poc espai, en poc temps.

Davant l’inexorable realitat dels fets el poeta a travès de batecs càlids ens guia per descobrir i per aprendre a viure , en  alguns dels llocs invisibles, l’ànima de l’artista «la petjada que mai queda marcada a la sorra» (que ella deixà escrit) i amb aquests batecs, tanmateix, farà emergir; «la pulsió intacta com un cant / cromàtic i polifònic / a tocar d’ulls i oïdes... tot desplegant una gran metàfora a l’ombra de la Berta: la dona i les seves dualitats aparents o reals: fugir i tornar, llums i foscors, absència i presència, entotsolat i dispers, submissió i desordre, el temps i el no res, etc.

La segona part del llibre: L’artista. Aquí Jorge Rodríguez fa un magistral exercici d’ècfrasi poètica a partir de les 17 pintures de la Berta ( un impressionant escenari plàstic), que ens fan sentir «la nàusea en la meva torçada verticalitat sense imatge venerable”. Entreveure Nimfa i princesa soles:., situar-nos de Cap per avall o el dibuix d’un horitzó impossible en la cadència d’una juxtaposició de matèria plàstica del gargot escapçat o esborrat, la foscúria més nítida, tot un repertori que d’alguna manera formaria part de la idea de l’artista quan apunta: «ya no se trata de lo que eres, sino de lo que formas parte de «Comunicar». O en allò que en la seva prosa poètica, diu: Mar endins pots cantar la teva cançó,
fins a quedar-te sense alè, fins alleujar-te en la pau, fins a sentir-te tranquil·la, fins a quedar-te adormida, fins a rendir-te.

Mar endins hi ha silenci, hi ha dofins, vaixells pirates i sirenes.
Mar endins hi ha espai; quant espai hi ha mar endins!
Mai he estat mar endins.
Mar endins és el meu somni.

Un llibre que el proper dissabte dia 8 de febrer, a l’espai cultural Pere Stämpfli de Sitges, podrem gaudir amb  les lectures que n’han fet, Isabel Coll,  David Jou, i l’autor del llibre Jorge Rodríguez Hidalgo.