Recorda, home...

No cal preocupar-se exageradament per les coses. Això no ens aporta res. Tenim una data de caducitat. Qui no hi vol pensar, aferrant-se tan sols al gaudi de béns materials, desvaria. La buidor presideix el seu devenir. Quina llàstima!.

Sempre és bo fixar-se nous reptes. Alhora, fer per saber què volen dir les ítaques. Des dels temps d’Homer, autor de l'obra "L'Odissea“, han passat vint-i-set o vint-i-vuit segles. Encara la podem rellegir, amb una visió ben actual. Dels somnis i dels “pardals al cap”, però, no sempre n’hi ha per a “posar un tros a l’olla“.

Per tant, sí a les il·lusions i a tot tipus de pensaments onírics. Això sí, de tant en tant, cal fer l’exercici, de “tocar dempeus a terra“. Analitzant rebé el moment present, sense oblidar mai el futur, que és caduc. Contra aquesta tesi, hi ha molta gent que s’abona còmodament al moviment del “Carpe diem“: la filosofia de l’anar fent i anar criant pèl. “Qui dia passa, any empeny“. Mai no va amb els meus esquemes vitals. Entenc que convé tenir un camp de visió molt més panoràmic. 

Sense saber els “telediaris” que em queden de "propina", no vull ni puc perdre el temps. És or. No vull pas omplir la vida d’anys, sinó els anys de vida. Repassant l’agenda existencial, el meu “homework” encara és massa atapeït. Sovint em manquen hores... Ho plasmaré en una prova del psicòleg Richard Wiseman. Pretenia endevinar el paper que juga la vulnerabilitat en el fet de mostrar-se millor o pitjor. Llavors va contractar un parell d’actors, per a interpretar el paper de venedors de batedores en un centre comercial. El primer va fer un discurs perfectament ideal. L’altre, també, amb el matís que, en un descuit fingit, escampà tot el batut sobre la taula. Òbviament, qui en va vendre més fou aquest darrer. Si més no perquè havia agradat més, mostrant-se vulnerable… Com em sento jo. Imperfecte i un pèl insegur. Tanmateix, amb ànims de millorar el món. Heus ací la meva reflexió en l'inici d'aquests quaranta dies sagrats.