Oh, Europa!

El Consell Català del Moviment Europeu va organitzar a finals de març una visita formativa a les institucions europees de Brussel·les per a responsables municipals i participants en cursos sobre la Unió Europea. No soc ni una cosa ni l’altra, i per no ser, no soc ni amic dels pessebres que tant motiven a d’altres informadors, però com que sí que em feia una certa gràcia conèixer la festa per dins, em vaig embarcar rumb a la capital de l’Atomium.

D'entrada, una obvietat: Brussel·les és la capital de Bèlgica, i Bèlgica, un país que té en els musclos -portats d’Holanda- i les patates fregides els seus plats nacionals, que manté una institució tant saludable com la monarquia en el paper d’únic element d'unió, i que llueix un ninot pixaner com a símbol més fotografiat. I és, també, una planura entropitzada on tothom sap francès, holandès i anglès, però que només en parla un dels dos primers i renega de l’altre, on s’elaboren 700 varietats de consistent cervesa, on s’estan vuit mesos sense govern i no passa res, i on, pel meu gust, hi ha massa bombons i poca xocolata. Però anem a aquesta Europa vista en dia i mig.
 
Tal i com imaginava, les institucions europees són un enorme vaixell sense rumb aparent ancorat a Brussel·les... com podria estar a l'Antàrtida. Vull dir que, sota les cúpules de vidre, milers de funcionaris s'autoalimenten replicant textos en 23 idiomes, i així els va: els que més manen, el Consell, que són els governs estatals, no hi són mai; els que manen menys, la Comissió, com que sí que hi són, van de sobrats; i els que no manen gents però són més, el Parlament, es passen la vida reflexionant sobre el propi paper, per aquella necessitat humana de justificar la pròpia condició. I al darrera, milers d'organismes, des del Comitè de les Regions a tota mena de lobbies, amaguen darrera de florida prosa més d'una frustració.

Primer vàrem visitar el Parlament Europeu. De fet, una de les tres seus, ja que en té dues més, a Estrasburg i a Luxemburg. Una tricefàlia que estalvia maldecaps xovinistes gastant diners. Els europarlamentaris catalans ens van explicar que allà on tenen més força és en l'aspecte moral. Fet i fet, com l’església, però sense Papa. Després de dinar (això sí, ben dinats al restaurant dels diputats, un dels tres d’un edifici que acull de 8 a 12 mil funcionaris, i a on pujar la persiana val 3 milions d'euros diaris), vam anar a una seu de la Comissió, on un altre funcionari maldava amb poca fortuna per deixar-nos clar que són ells els que tallen el bacallà. Per acabar, una investigadora amb presses ens va passar un Powerpoint per convèncer-nos de la imminència del canvi climàtic. Mentre, a fora plovia.

L'endemà, visita a l'oficina de la Generalitat, amb dues conclusions: en virtut del poder dels estats, Catalunya no pinta gaire si no és amb els 16 germanets de les altres comunitats autònomes, i la Diputació té una oficina on als funcionaris els tallen amb el mateix patró que a Barcelona, amb paraules semànticament tant transcendents com "sinèrgia" i "transversalitat" com a mots de capçalera.
 
Res, un invent necessari amb massa bombons i poca xocolata.