El nom fa la cosa

La immobiliària Fadesa –que per cert, va ser de les primeres en sucumbir a la crisi immobiliària- oferia “l’excel·lència” i “qualitat de vida” a 20 quilòmetres de Barcelona, al terme municipal de Sitges. Sí, i també al poble de Garraf, a deu quilòmetres del nucli urbà... un lloc on només compten amb un tren cada hora, com justificadament reneguen els veïns. Més a prop, una altra immobiliària ens oferta habitatges unifamiliars a “Sitges Hills”, a un vessant del Fondo que domina la cova de Sant Llorenç, just en l’extrem de la urbanització Quint Mar. De fet, el cartell ens ven una idíl·lica vista de Sitges, del tot irreal, però si mires cap a la construcció, copses la crua veritat en forma de muntanya descarnada. Els afortunats propietaris podran gaudir d’un sa passeig d’1 quilòmetre amb més de 100 metres de desnivell per acostar-se a la parada d’autobús més propera. Però ni Sitges és Los Angeles, ni els turons del Garraf són “Hills”.

Des del ja nostrat “Vora Sitges” per batejar una urbanització canyellenca a 9 quilòmetres de la Blanca Subur, els disbarats del nomenclàtor amb aires de màrqueting de segona s’han multiplicat al nostre territori. A Canyelles, també, un dels principals nuclis es diu Daltmar, quan tenen més a prop el Penedès que la Mediterrània; i a la Plana Novella, falsament rebatejada com a pretensiós "Palau" per la comunitat religiosa que actualment hi resideix, encara queden rovellats cartells anunciant un imaginari “Valle de los Reyes”. I molt a prop d’aquí, el darrer exemple, aquest farcit d’ignorant bona fe, ha estat reanomenar com a La Merla Blanca un hotelet rural a la centenària masia del Corral Nou.

De tot plegat, el nostre territori en pateix dues conseqüències. Una primera, més tangible, ha estat la urbanització de qualsevol forat digne de ser encimentat, que en pro del progrés i de les fins fa poc oneroses llicències municipals, han deixat el Garraf com un deslligat però hiperpoblat continu urbà. La segona, menys evident però igualment perillosa, és la despersonalització de la nostra comarca, a mans de les revoltades neurones d’espavilats comercials forans, a la recerca de suggerents substantius que venguin imatges ideals als fugitius de la gran ciutat.

Si el procés continua, i tot sembla indicar que serà així, el Garraf, una comarca petita però ja de per sí poc consistent, patirà els propers anys una malaurada i inevitable tendència cap a la pèrdua d’una personalitat que, si bé mai ha estat gaire marcada, esdevindrà inexistent. I si els responsables de les institucions mostren per la toponímia la mateixa preocupació que han lluït per la conservació del paisatge, i accepten qualsevol gat com a preuada llebre, què podrem de demanar als nouvinguts...