Cada cop més lluny

Divendres 15, el conseller de política territorial i obres públiques de la Generalitat, Joaquim Nadal, va visitar acompanyat de nombrosos alts càrrecs del seu departament la remodelada carretera de les Costes, convertida en “carretera paisatgística”. Nadal va repetir davant els mitjans el contingut de la nota de premsa que acabaven de distribuir: s’hi han instal•lat altes tanques de protecció de tipus “New Jersey” de color terrós, s’han fet nombrosos paradors i àrees d’emergència, i el ferm és fono-reductor. Sense entrar a considerar que l’asfalt silenciós perd qualitats amb el temps, i més a una carretera on quatre pedreres hi aboquen pesats camions, ni que hi ha llocs on la pintura acabada de posar comença a desaparèixer per l’elevat volum de trànsit, ni tant sols que el model de tanca triat, sempre millor que aquell ganivet metàl•lic al que substitueix, retarda l’evacuació d’objectes com fulles, papers o la mateixa pols dels camions de la calçada, el cert és que hi una qüestió per la que el conseller va voler passar de puntetes.

Així, se li va preguntar el perquè del pintat d’una línia contínua al llarg de 12 llargs i revirats quilòmetres, i sobre si s’havien previst alternatives de mobilitat com una rebaixa del peatge de la C-32. A la primera part de la pregunta, el conseller va respondre que els estàndards de seguretat ho obliguen, i que a una carretera així no es poden fer gaires virgueries. La segona part de la pregunta, simplement, la va ignorar. Per això, tornat a preguntar sobre si estava prevista alguna acció sobre el preu del peatge, i més, quan bona part dels ajuntaments de la comarca han aprovat mocions en aquest sentit, la resposta del responsable del govern català va ratllar la impertinència: “Aquí hem vingut a parlar de la carretera de les Costes”.

Des que fa un grapat d’anys un president de la Generalitat va inventar-se el “això no toca”, nombrosos polítics de segona i de tercera s’han intentat treure les puces de sobre amb frases per l’estil. Sense voler encabir un professional de la política com Joaquim Nadal en les categories anteriors, dir que no toca parlar del peatge quan cada cop més gent ha de passar a diari per la nova “carretera paisatgística” és, pel cap baix, una manca de respecte pels contribuents de la comarca. No tocava, si volen, parlar del tren orbital, o de l’aeroport del Prat, però d’un peatge situat a tres quilòmetres lineals de la roda de premsa, potser tocaria. I és que els 5,30 euros fan mal. Mal per la crisi -l’ADEG s’hi ha queixat repetides vegades, com a diari ho lamenten autònoms i treballadors-, i mal quan el rescat de peatges i els peatges a l’ombra s’han convertit en una política cada cop més habitual: el Vallès, la Cerdanya, Tarragona...

Per tot plegat, els responsables de seguretat i mobilitat de la Generalitat han aconseguit el que semblava impossible: incrementar la distància entre dos punts. El Garraf està, per mor de les decisions dels polítics, més lluny de Barcelona. Primer van ser els 80 quilòmetres per hora a la C-32 i la C-31, després la velocitat variable, una “prova pilot” que no s’ha acabat estenen a cap punt més de la xarxa, i ara una línia contínua que impedeix l’avançament de camions i vehicles lents en l’única alternativa a la barrera d’Aucat.

Però és clar, parlar del peatge, no toca.