Colls avall

I així, amb tota celeritat, es va convocar un pla d’ocupació per portar a terme una neteja en profunditat dels marges de la pista principal, i per ampliar el camí. Amb gran diligència, es va encarregar l’arrasada entre deu i vint metres a banda i banda del camí. Gairebé res es va salvar de la fúria protectora: garrofers, pins, llentiscles... tot va anar enlaire. Paral·lelament, per facilitar el trànsit dels camions de bombers, es va aplanar i multiplicar l’amplada de la pista, que en alguns trams pot permetre la circulació fluïda en les dues direccions. Tant bé ho van fer, que van haver de posar una cadena per evitar el trànsit d’uns vehicles que, abans que l’Ajuntament es fixés en l’indret, no passaven.

Trenta sis mesos després, amb un consistori renovat, els Colls ja no són prioritat a l’agenda. Però allà, ajagudes a banda i banda del camí, varen quedar seques, inerts i apilades, les darreres branques de la destrossa, les que no varen ser recollides, avui llenya ben seca. Han passat dos estius, i tot fa preveure que s’hi estaran un tercer. I els Colls, que sempre s’han pogut cremar, estan més en perill ara que quan hi va entrar l’Ajuntament.

Però, ai-las, no hem pas de patir. Les nostres administracions s’han posat com a objectiu gestionar correctament l’espai, i han creat un Consorci amb participació d’una colla de departaments de la Generalitat. Així, d’aquí a un temps, quan s’hagi acabat tota la paperassa, tornaran a actuar urgentment.

I de moment, avui, aquestes quatre branques que reposen, seques, en el marge del camí, representen la consciència. La consciència de com no s’han de fer les coses, la hipocresia que mou de vegades la presumpta lluita contra el foc, que es resumeix en dir que es fan coses, però no es respon per com es fan. I un es pregunta si, després de tot, hi ha hagut nous informes dels bombers? O vist el resultat, prefereixen no aixecar la llebre?