El llegat de les pedres

El que podríem anomenar pedra comuna és una de les matèries primeres més barates que hi ha. Els costos d’explotació són relativament petits, i el cost per tona és ridícul, pel que només un factor en multiplica el preu: el transport. D’aquí a que si es troben bones betes prop d’una gran ciutat, seran candidates a desaparèixer sota la dinamita i els martells com a preu del progrés. Ningú portarà pedra de Tunísia, posem per exemple, si treure-la d’aquí és infinitament més econòmic. A més, els laxes controls mediambientals i laborals del nord d’Àfrica fan que tant pel planeta com per la humanitat sigui millor treure la pedra d’aquí. I això és un gran drama pel massís del Garraf.

Ara fa uns dies, en un amagat racó del Boletín Oficial del Estado, la Direcció General de Mines de la Generalitat informava de la sol•licitud per part de l’empresa Promsa d’ampliar en prop de 100 hectàrees l’àmbit d’explotació de la pedrera que gestiona en concessió al massís del Garraf. Pels profans, direm que Promsa treballa la pedrera de la Falconera, amb prop de 80 hectàrees explotables, a la que s’hi accedeix des d’una pronunciada corba de les Costes passat el poble de Garraf, just abans que la carretera s’enfili cap al Pas de la Mala Dona. D’entrada, llegit l’asèptic text, se’n desprenen dues conclusions d’urgència: que la Generalitat ha de publicar a Madrid allò que no pot publicar en el seu diari oficial, i que Promsa preveu que la crisi no s’allargarà en el temps, i que ja pensa en quan tornin les vaques grasses.

Com a usuari habitual del massís, quan vaig conèixer la notícia vaig travessar tot d’estadis d’ànim. El primer, el d’incredulitat, ja que no em puc creure que aquestes alçades de la pel•lícula, amb les concessions caducant el 2029 com se’ns ha dit i repetit, una empresa pensi seriosament en que se li concedirà una ampliació. El segon, la sospita, un “vols dir que no es trauran res de la màniga en forma de necessitat estratègica?”. Després, la por, o la constatació que potser això que s’acaba el 2029 no és tan seriós com diuen. I al final, una tranquil•litat neguitosa, ja que l’ampliació demanada entra dins el Parc del Garraf, i el que és jurídicament pitjor per la pedrera, en l’àmbit de la Xarxa Natura 2000, regulada per la Unió Europea. Però ni això em tranquil•litza del tot, ja que el mateix que se jo, i que poden saber vostès, ho sap probablement Promsa, i ho hauria de saber la Generalitat. I aquí és on em sorgeix la pregunta, sense resposta fins a la data: per què actuen així?

Ja fa uns quants anys, en la seva primera visita oficial com a president de la Generalitat a la comarca, a Pasqual Maragall se li va preguntar per les pedreres. La resposta va passar força desapercebuda. L’ara expresident proposava estudiar fórmules per mantenir l’activitat de les pedreres en mina, on reduirien ostensiblement l’impacte de pols, soroll i destroça de l’hàbitat natural, a canvi d’incrementar el cost d’explotació. Ha estat l’única vegada que he sentit quelcom similar. D’ençà, quan s’ha parlat de pedreres sempre ha estat per apel•lar a la seva condició de sector estratègic, i a que sense elles no es poden fer cases ni carreteres. Fa unes setmanes, però, vaig descobrir que al País Basc han prohibit recentment les explotacions a cel obert. Què tindran els bascos que no tinguem aquí?