Cançons de Bressol

I és que, en siguem conscients o no, tenim inscrita en la nostra memòria d’infants les cançons de bressol que ens cantava la mare. Escoltant la mare escoltàvem la veu del món.

Una altra cançó que com aquell qui no vol la cosa, suaument, ens posa la pell de gallina, és la més moderna Canción de cuna para dormir a un negrito, de Xavier Montsalvatge, qui afirmava que “escriure fàcil és molt difícil”, com també deia Mercè Rodoreda. Una cançó, l’anònima i popular, i altra cançó (la de Montsalvatge, que en opinió de l’expert Antoni Pizá és “plena d’ambrosíacs perfums i ventijols de palmera antillana”), estan incloses en un recent CD, enregistrat sota el segell de Columna Música, recuperant per al públic l’extraordinària veu de Victòria dels Àngels, que les canta amb aquella sensibilitat extrema que la caracteritzava.

S’ha titulat Lucero mío l’enregistrament de les vint-i-cinc peces recollides, entre cançons de bressol i cançons populars. “Lucero mío, cariño mío” era l’expressió que Victòria dels Àngels feia servir per designar el seu fill Alejandro, Álex Magriñá, amb síndrome de Down. Helena Mora, tutora d’aquest noi, explica en un text que acompanya el disc com la soprano va rebre la notícia. Havien passat uns mesos del seu naixement, i ella ja trobava que aquell nadó era diferent del seu germà, però ningú no s’atrevia a dir-li res. Aquella notícia no va suposar un daltabaix per a Victòria, com es temia, sinó una alegria. Un “alegrón”, deia ella, perquè de seguida va sentir en el seu interior que aquell infant sempre seria un ésser pur, bo per naturalesa.

Les cançons que aquests dies estic escoltant, atreta i encisada per la veu suprema de Victòria dels Àngels, després de la seva mort continuen vives i acompanyen el fill Alejandro. Abans d’anar a dormir les cantaven junts, mare i fill es van fer companys en aquell nivell de la realitat subtil que els cabalistes situen alhora dins i fora del temps i de l’espai, realitat de la qual la música i la poesia són manifestacions.

Alejandro Magriñá escolta com la seva mare encara li canta cançons populars i cançons de bressol com ho podem fer també nosaltres, aquest és el miracle que les noves tecnologies permeten. El CD s’ha editat com a homenatge de la Fundació Victòria dels Àngels a la seva promotora i en col.laboració amb la Fundació Catalana Síndrome de Down, de qui la cantant també va ser Patrona des dels seus inicis, com recorda Montserrat Trueta, viuda de Trias Fargas, la seva Presidenta.

La música no és només un fet cultural, sinó una expressió de l’ànima humana que, com he dit, té en la música una de les seves expressions més sensibles. La música no passa pel filtre de la paraula, com la poesia: va directament al cor de la persona, al seu centre vital connectat amb el cordó umbilical de l’existència.

La música, en el sentit que l’escrivia Bach, per exemple, eleva l’esperit fins a dimensions que depassen els límits del corporal. La música ens connecta amb la mateixa essència del cosmos del qual formem part. Victòria dels Àngels va entendre de seguida que aquell fill era, igual que ella amb la seva privilegiada veu, una estrella amb llum pròpia habitant l’univers. Per això l’anomenava “lucero mío, cariño mío”, estrella estimada.