La cultura catalana a l’exili

Al seu assaig França 1939. La cultura catalana exiliada (Ara llibres), Marta Pessarrodona, que s’ha passat quatre anys investigant aquest èxode històric, ha fet una crònica exhaustiva de les circumstàncies que van forçar l’exili exterior a nombroses personalitats del món cultural que, tot fent les maletes a correcuita, van passar la ratlla, com se’n deia col.loquialment de la frontera francesa, primera etapa de l’exili, ja molts van embarcar després cap a Amèrica. Un exili que va durar més temps del que ningú esperava.

Les circumstàncies que van foragitar de Catalunya el bo i millor de la nostra intel.lectualitat, no va ser només el fet de perdre la guerra enfront dels sublevats, sinó també el fet –delictiu, segons els franquistes- que aquestes personalitats artístiques i culturals haguessin estat compromeses amb les institucions republicanes. Així, juntament amb els polítics i la trista corrua de refugiats que amb una sabata i una espardenya van emprendre els camins de França, artistes i intel.lectuals catalans van creuar la frontera a contracor, però amb l’ànim de sobreviure, ja que a molts els hi anava la vida.

Vista en la seva justa perspectiva, tal com ens la presenta Pessarrodona en el seu estudi, aquesta catàstrofe cultural és d’un abast tan colossal que encara en sentim els efectes. Vam quedar pràcticament sense mestres, i això és una gran pèrdua. A Catalunya, com sabem, després de la guerra la cultura catalana va ser condemnada sense miraments i els mestres enviats a l’exili… En aquell desert dels anys quaranta i cinquanta, només uns quants esforçats (exiliats interiors) van situar-se en una posició de resistents (penso ara en Jordi Rubió o Salvador Espriu, de qui dies enrere vam commemorar els vint-i-cinc anys de la seva mort).

Aquell èxode massiu que va començar a finals de gener de 1939, no va ser únicament un èxode de persones sinó també d’institucions que després s’han recuperat amb la democràcia. Un exemple d’institució recuperada és la Institució de les Lletres Catalanes, que va començar la seva segona etapa cinquanta anys després del final de la guerra. Quant de temps perdut!

En el seu assaig-crònica, Marta Pessarrodona reporta moltes dades significatives dels personatges, institucions i esdeveniments al costat de la narració -apassionant, cal dir-ho- del dia a dia que va dispersar en un exili forçós, persones de pes cultural del moment com Lluís Nicolau d’Olwer, Pompeu Fabra, Carles Pi Sunyer, Josep Pous Pagès, Francesc Pujols, Carles Riba, Clementina Arderiu, Ferran Soldevila, Armand Obiols, Mercè Rodoreda, Anna Murià, Agustí Bartra, Pere Calders, Avel.lí Artís, Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Joan Oliver, Domènec Guansé, Joan Alavedra, Josep Maria Batista i Roca, Artur Bladé Desumvila, Pere Bosch Gimpera, Just Cabot, Joan Sales, Ramon Vinyes, Joaquim Xirau… Només són uns quants noms de l’abundós elenc que l’autora inclou amb una breu biografia de cadacun d’ells al final del llibre, així com també destina un capítol a la descripció de les institucions republicanes que van tenir un paper destacat, tant en la pau com en la guerra.

En algun moment, l’autora fa un incís en la narració per posar l’accent en algun aspecte: “Creiem que hi ha una opinió generalitzada –i que ho ha estat durant molt de temps- segons la qual tot el que feia cara de republicà tenia un alt prestigi. Intel.lectualment, potser sí, però en un ordre menys sublim, no.” Pessarrodona es refereix a “allò” terrible que va liquidar en pocs dies el prestigi de la República, com són els assassinats perpetrats al principi de la guerra a mans de gent de la CNT/FAI, que, i sap greu dir-ho, d’ideals republicans en tenien ben pocs.

La jove República no va tenir temps de respirar: va morir asfixiada entre els anarquistes que creien que s’havia de fer cau i net, i els insurrectes feixistes que assassinant igualment sense escrúpols, no van deixar res per verd durant quaranta anys. En aquest xoc d’extrems, la cultura catalana, com la República (la tercera via o la tercera Espanya, si voleu) va quedar al mig, esclafada.