Dones invisibles

I buscant una genealogia, una història, uns orígens dels coneixements mèdics no només del cos de la dona sinó també estudiats i practicats per dones, “de seguida vaig comprovar, decebuda, que no em servirien els llibres d’història de la medicina, perquè només s’ocupen de la medicina feta per homes i les dones hi són absolutament ignorades”. Aquestes paraules que expressen el seu desencant i potser també una certa indignació per l’oblit, estan escrites al pròleg del seu llibre Dones invisibles. 50 retrats de dones que han canviat la història sense que la història ho reconegui (Viena edicions).

La recerca intensiva d’aquestes avantpassades va donar els seus fruits, ja que “no sols vaig descobrir dones apassionants en el camp de la salut, sinó també en altres àmbits”. Entusiasmada per tantes ‘germanes’ com anava trobant pel camí que, sigui dit de passada, havia de desbrossar de tanta malesa de tòpics sobre la naturalesa de les dones, el juny de 2009 va iniciar l’escriptura d’una sèrie d’articles amb exemples “de dones reals, de tots els temps, que contradiuen aquests tòpics”.

Així, amb el títol Dones invisibles va iniciar una sèrie de retrats, podríem dir, de dones que tot i haver protagonitzat la seva vida amb fets rellevants per a l’art i la ciència, la història a penes n’ha parat esment. Maria Lluïsa Latorre va començar la seva tasca enviant els seus escrits als seus contactes electrònics, que dels 80 inicials de seguida van passar a 275. Finalment, el seguiment a través del seu web va ser prou entusiasta com perquè ara s’hagi decidit a aplegar en un llibre cinquanta d’aquestes dones que han canviat la història sense que la història se n’hagi fet prou cabal.

A Dones invisibles es desmenteix radicalment que en el transcurs dels segles no hi hagi hagut dones que hagin tingut el seu paper de científiques, d’artistes, d’escriptores, de filòsofes, de dones espirituals (abadesses, beguines, místiques), de polítiques, de metges. I tot això a contracorrent, desafiant el món que els havia tocat viure, a vegades havent d’actuar d’amagat, com les remeieres i les llevadores, sovint acusades de bruixes i cremades vives.

Crec que hi ha un instint en la naturalesa femenina que és un instint de justícia, d’equilibri, de concordança. Ho vaig escriure al pròleg del meu llibre Flor a l’ombra. Reflexions sobre el femení: “Em reconec dos anhels: l’impuls de recerca del coneixement i de la bellesa, i un afany per la justícia i l’equitat.” I és aquest anhel de justícia i de confraternització el que em va impulsar, a mi també, a publicar un recull dels meus escrits on la dona hi té un paper destacat. Perquè és encara necessari posar en valor el que havia estat bescantat: dones que han fet història i que la història ha menystingut.

A Dones invisibles, la doctora Latorre ho diu amb aquestes paraules: “Encara que invisibles, en totes les èpoques les dones hi érem i féiem. De sobte se’m revelava una història de la humanitat molt més rica, edificant i esperançadora de la que havia estudiat en els llibres”. Així és. I llibres com Dones invisibles ho posen de relleu.