L'art francès de la guerra

L’autor que segons afirma ell mateix tenia la pretensió de fer una bona novel•la carregada d’aventures acaba fent una gran novel•la sobre un dels temes que a França encara costa de parlar i  tractar, un dels temes més inconvenients de la història francesa , les seves guerres colonials i les conseqüències que van portar. Com si no es vulgues reconèixer en el passat ,França sempre s’ha procurat evitar  que aquestes guerres  no tinguin un excessiu protagonisme perquè   els conflictes  lluny de la metròpoli van significar també doloroses i silenciades  derrotes.  Aquesta mena de  silenci col•lectiu el manifesta el  vell veterà protagonista de la novel•la  i  ho diu clarament en un moment del seu relat: “Tot això que t’estic explicant no ho he explicat a ningú. Aquells que ho van viure ,no en tenen cap necessitat , i aquells que no ho van viure  no en volen sentir a parlar ...”

Des de la segona guerra mundial en que l’exèrcit recupera el seu prestigi i honor de la ma del general   De Gaulle, fins ,a la no tant llunyana guerra del Golf, hi ha un recorregut per les diverses colònies franceses . L’autor ens hi transporta a   través d’un veterà de l’exèrcit provinent de la resistència,  que  rememora les guerres d’ Indotxina,  d’Algèria i la darrera participació de França en el bloc dels aliats en la guerra contra Irak a rel de la invasió de Kuwait.  Al llarg  d’aquetes guerres es desferma una violència gairebé irracional en que sembla que l’únic dilema que es plantegen els protagonistes és matar o morir. Aquesta mena d’enviliment s’ha mantingut a França com episodis poc coneguts i poc explicats i les conseqüències que comporten per aquells que les van viure,seqüeles que molts d’ells no aconseguiran mai treure-se-les del damunt.

La novel•la també confronta dos personatges principals, per una banda el jove que queda al•lucinant veient les imatges de la guerra del Golf , en directe , els bombardejos en temps real. El jove amb una personalitat voluble que  està en un punt difícil de la seva existència,de d’ absentisme laboral fins l’acomiadament, trencadissa del seu matrimoni que subsisteix a base de treball precari fins  conèixer a l’altre protagonista, en Victorien Salagnon , un militar retirat que s’allibera dels seus fantasmes a base de dibuixar i pensar. El jove queda impressionat per Salagnon i no sols li  demana que li ensenyi les tècniques del dibuix sinó que és el  dipositari d’un seguit de quaderns escrits en els que Salagnon desgrana tota la seva vida milita, membre  de la resistència, durant la segona guerra mundial , l’enrolament en l’exèrcit regular americà per acabar formant part ,com a oficial a l’exèrcit francès, i participant activament en  les guerres d’Indotxina i d’Algèria. Aquest dos protagonistes són el que donen ,per una banda, el relat més novel•lesc amb el jove i més vinculat a la història el vetarà de guerra. Sobresurten també com a personatges prou notables i interessant per la seva participació en la història: la dona del soldat, que és una “pied-noir” d’ascendència jueva i el també veterà Mariani, el company del militar que li va  salvar la vida a l’Indotxina  i que avui representa la part més fosca de la societat francesa amb un discurs xenòfob i amb una voluntat de militaritzar les ciutats i sobretot els indrets a on la mateixa societat ha enviat a la immigració .

La problemàtica de les banlieues franceses s’apunta, s’explica i s’intenta analitzar sense cap judici premeditat i és precisament en aquestes planes que es descriuen algunes batudes policials realment tant ben descrites, tant realistes  que hom pot arribar a  pensar que l’autor els visques sense cap dubte.

La guerra apareix com element de recuperació d’una certa identitat comuna a la història de França i l’exèrcit com un element aglutinador que va perdre però aquesta posició després de la guerra d’Algèria i amb l’intent de cop d’estat contra De Gaulle a qui acusaven d’haver abandonat Algèria  a la seva sort , en aquestes circumstàncies l’exèrcit va perdre qualsevol sentit col•lectiu i de referència nacional i fins i tot va ser considerat com element lligat al feixisme i amb un cert sentiment de fracàs col•lectiu. No es recuperarà el “bon nom” fins la seva participació en missions de pau la món.

En la narració també hi trobem aspectes d’un  cert debat sobre la identitat nacional, la denúncia del colonialisme, com un element extorsionador de la mateixa societat , l’atracció de determinats sectors socials per militaritzar les pròpies forces policials pensades inicialment com elements de convivència, una certa sensació d’assumir la derrota col•lectiva , el mateix protagonista en un darrer capítol ,de gran lucidesa, explica interpel•lat sobre al tortura usada de manera “normal “ a Algèria: “Vam atemptar contra la humanitat. La vam dividir, quan no hi havia cap motiu per fer-ho. Vam crear un món en el qual segons la forma del rostre, segons la manera de pronunciar el nom, segons la manera de modular una llengua que ens era comuna, un era súbdit o ciutadà. Cadascú consignat al seu lloc, un lloc que s’heretava i que es llegia en els rostres, Vam acceptar de defensar aquest món i no hi va haver porcada  que no féssim per mantenir-lo. Des del moment que vam admetre la immensa violència  de la conquesta, fer això o allò ja només era una qüestió de matís”

Novel•la extraordinàriament interessant, complexa, dura en alguns moments, molt ben escrita, potser amb masses digressions que en algun moments desdibuixen el relat,  amb unes descripcions del fronts de guerra impecables, amb permanents divagacions sobre temes de la quotidianitat i de la convivència, amb referències literàries – l’oncle del protagonista, participant en el cop contra De Gaulle,  es vol aprendre de memòria l’Odissea- , reflexions filosòfiques........

Prop de sis-centes planes de bona, però complexa, literatura.
M’ha semblat interessant de llegir.

L’art francès de la guerra.

Alexis Jenni

Col·lecció El Balancí 681

Edicions 62. (RBA en Castella)

Barcelona , setembre del 2012