Y siguió la fiesta, la vida cultural en París ocupado por los nazis

Notable assaig sobre una època apassionant des del punt de vista humà i de les reaccions de la Intel·lectualitat durant l’ocupació de l’exèrcit alemany de França i la seva capital París, centre neuràlgic de la cultura europea i mundial en els anys quaranta. Aquesta obra també és el descobriment d’unes situacions prou desconegudes fins ara i que demostren que la ciutat de Paris no va caure en el desert cultural durant l’ocupació, ans el contrari va seguir amb la seva brillant activitat. L’assaig és també un contrapunt a una certa història oficial que en molts moments ha procurat endolcir molt més la realitat del que fou.

Alan Riding, està considerat una dels grans corresponsals de premsa de l’actualitat, nascut a  Rio de Janeiro va exercir al llarg d’una dotzena d’anys  a Europa  a ciutats com Berlín,París i Madrid i  a Sudamèrica  al mateix Rio de Janeiro i Ciutat de Mèxic encarregat pel The New York Times. Ha conreat un periodisme que hom assimila a al vella escola, és a dir aquell que explica i parla del que ha vist : poca invenció i molta interpretació de la realitat. Fruit de les seves estades en diversos indrets ha publicat  Vecinos distantes : Un retrato de los mexicanos i ara aquest volum sobre la vida cultural a París durant l’ocupació que li ha valgut el premi d ‘assaig Palau i Fabre.

El llibre fa un planteig sobre com es va viure en una ciutat cosmopolita i paradigma  de les llibertats sota l’ocupació dels nazis i com va poder sobreviure i com va poder possibilitar una vida cultural en tots els àmbits amb una notable presència pública dels Intel·lectuals. Riding ha fet múltiples entrevistes amb els supervivents d’aquella època i en treu alguna conclusió que es posa de relleu en el pròleg del llibre : “  Su testimonio fue crucial para demostrar que la vida  durante la ocupación no fue una fotografía  en la que un solo momento representara todos los demás, sino un drama en evolución constante, un bullicioso escenario en el que  coexistieron necesariamente lealtad i traición, comida ya hambre, amor y muerte, y en la que incluso  la línea que separaba el bien del mal, la résistance de los collaborateurs, parecía desplazarse según los acontecimientos”.

El juny de 1940 l’exèrcit alemany va entrar a París sense cap mena de resistència , la caiguda de la línia de defensa batejada com la línia Maginot que, segons els experts i estrategs francesos, era inexpugnable va resultat inoperant per aturar els alemanys i possiblement l’entrada a París va sorprendre per la manera incruenta com es va fer  i alhora va ser entesa com una fatalitat inevitable. En aquells moments París segons diuen els documents comptava amb 105 cinemes , 25 teatres i prop de 50 espais dedicats al music-hall o als espectables de varietats. Aquest espais després del primers moments de  desconcert i ,un cop els alemanys van controlar l’ordre públic, van seguir funcionant amb relativa normalitat, malgrat alguns productes escassejaven. Naturalment bona part d’aquetes persones que treballaven en aquets espais necessitaven seguir guanyant-se la vida.

Altre cosa són els intel·lectuals o els artistes que han de prendre una decisió , alguns d ‘ells fugen fins a la zona no ocupada de Vichy i segueixen en el seu paper d’una certa col·laboració. Hi ha un sentiment generalitzat de que cal seguir fer la vida corrent i normal. Una de les coses però que era més detestada pel francesos i dels parisenc en concret era veure francesos compartint espais o activitats  amb el alemanys. Aquesta mena de col·laboracionisme era el més mal vist perquè representava la connivència voluntària amb l’enemic i no una relació de necessitat. En aquest sentit va sobresortir diversos escriptors i intel·lectuals que ja tenien però una posició lligada al feixisme intel·lectual com Drieu de la Rochelle o Braisillac que no sols van coquetejar amb l’enemic sinó que van justificar la seva actitud antisemita. També es va palesar  una actitud claudicant de moltes de les indústries culturals que van acceptar una censura exagerada per part dels alemanys fonamentalment en temes que feien referència a temes relacionats amb els jueus.

Va haver-hi també canvis de posicions entre la intel·lectualitat tot veient com s’anava decantant  la guerra, alguns van poder fugir cap a Anglaterra  i col·laboraven amb el General de Gaulle i altres s’exiliaven als EEUU  i també òbviament hi va haver  posicions clares i nítides des del primer moment de fer una resistència, primer intel·lectual i després pràctica amb la publicació de  diverses revistes  com l‘editada pel Comitè Nacional d’Escriptors que van treballar denunciant el col·laboracionisme.

sobre la situació Riding fa una clara i entenedora dissecció recollida per Eduardo Montagut a El País de la situació: “Fue un proceso con varias etapas: tras la ocupación y la creación de la Francia de Vichy, al sur del país, el primer punto de inflexión fue cuando Alemania atacó la Unión Soviética, en junio de 1941. Había pasado un año de parálisis, pero se liberaba el partido comunista, que estaba desacreditado desde el pacto nazi-soviético. A partir de entonces, intelectuales y también obreros descubrieron que tenían el mismo enemigo. Era una locura que el enemigo fuera el comunismo. Otros momentos empujaron a la esperanza. El primero, la irrupción de los aliados en el norte de África en noviembre de 1942: después de dos años y medio en que parecía que los invasores nunca se iban a ir, los aliados están a la ofensiva por primera vez. Y, en febrero de 1943, Europa conoce la derrota nazi de Stalingrado. Piensan que también podían perder los nazis. Eso anima a la gente a organizarse en la Resistencia, no sólo cultural, sino en todos los sentidos. No fueron oportunistas, yo creo que fueron realistas, a pesar de que en 1943 el Gobierno de Vichy se endureció y creó sus milicias, en aquel año llegó la esperanza.”

Document excepcional que explica amb claredat uns moments difícils de la ciutat de París i de la intel·lectualitat francesa.

Y siguió la fiesta, la vida cultural en París ocupado por los nazis.

Alan Riding

II Premio internacional de Ensayo Josep Palau i Fabre.

Galaxia Gutemberg/Círculo de Lectores.

Barcelona, septiembre del 2011