Ayer no más

Interessantíssima novel·la a l’entorn de l’anomenada “memòria històrica” i de com aquesta memòria pot afectar i/o influir en el comportament, les pors, les mentides i la vida  de les persones.

La novel·la es fonamenta en  el procés del jutge Baltasar  Garzón respecte al crims del franquisme i l’obertura de les fosses d’enterrament  fruit de les represàlies i afusellaments indiscriminats  de la guerra civil. La trama agafa  un gir inesperat per un encontre fortuït entre dues persones.

No és una novel·la sobre la guerra civil, però aquesta guerra  està en els substrat mateix de la novel·la. No és la primera vegada que Andrés Trapiello burxa en aquets pou de la guerra que proporciona   temàtiques ben diverses, fa un parell d’ anys va publicar una versió revisada  del magnífic estudi “ Las armas y las letras “ Literatura y guerra civil. (1936-1039)” que constitueix un assaig a on  mostra un  panorama objectiu dels posicionaments de molts escriptors en la guerra civil i com en els seus textos expressen aquestes posicions. També va publicar el llibre “La noche de los Cuatro Caminos” sobre l’actuació del maquis a Madrid.

Té una extensa trajectòria literària amb nombrosos guardons tant d’Espanya com d’altres països. A l’any 2003 va guanyar el Nadal i el premi a millor llibre estranger a Pequin per  “Los amigos del crimen perfecto”, amb “Al morir Don Quijote” , també va guanyar el Premi de la Fundación Lara i  el millor novel·la estrangera  amb el guardó Prix Litteraire Europeen. També ha conreat la poesia i l’assaig i ja porta quinze  volums del “Salón de los pasos perdidos” un dietari personal en el que manifesta les seves opinions sobre art, literatura i la mateixa vida. Pel conjunt de la seva obra ha rebut el premi de Letras a les comunitats de Madrid i a Castilla  y León.

La novel·la “Ayer no más” ens situa el protagonista José Pestaña, professor d’història que retorna a León , la seva ciutat natal, fruit de la ruptura del seu matrimoni. Historiador amb un cert reconeixement per les seves publicacions i investigacions  sobre al memòria històrica ,   és acollit per la seva família i pels seus companys de professió.

Casualment presencia l’encontre d’un desconegut amb el seu pare ,un conegut i reconegut empresari,. El desconegut el reconeix com una de les persones que va matar el seu pare en una posició falangista prop del front quan, el llavors nen acompanyava el pare en la seva fugida. Aquest encontre fa que José Pestaña vulgui conèixer la veritat dels fets i intenta sense aconseguir-ho que el pare els hi expliqui els fets i assenyali a on està enterrat l’home mort pels falangistes. El protagonista entra en la contradicció de denunciar els fets sabent, però, que un dels protagonistes és el seu pare, i per altra banda, decideix seguir el rastre dels fets i intentar donar-hi una explicació que ,sense tergiversar la veritat, exculpi el seu progenitor. A partir d’aquí l’ historiador Pestaña  es troba entre el dilema de la denuncia i/o de la investigació i entre el foc creuat dels que volen amagar els fets i els que en reescriure’ls també distorsionen la realitat que va ser o la decanten cap a les seves posicions . En mig d’aquest conflicte personal Pestaña s’ha d’enfrontar també a un cert assetjament professional per part d’alguns companys àvids i necessitats  de seguir mantenint el discurs de la memòria història per benefici personal i professional i amb el començament d’una incerta relació amorosa amb una companya de feina , força més jove que ell.

En definitiva un marc ben estructurat i treballat per posar damunt la taula el que l’autor  considera una eterna divisió entre els espanyols  i la recerca de la veritat o, almenys, la veritat personal de cadascú que va viure els fets de la guerra civil. Protagonistes i víctimes tenen les seves raons i explicacions.

El protagonista afirma en un moment de reflexió. : “Hemos convertido los libros de historia en una ficción, y ahora hemos de recurrir  a la ficción para contar la historia. No deja de ser una paradoja. Al menos nos quedan las novelas  Y como los males nunca vienen solos, esa novela la hemos de escribir quienes no vivimos la guerra, los que hemos sabido de ella  por oídas o leídas, o sea,  que tampoco será esa gran novela…. “

 Dir si és o no una gran novel·la és el criteri del lector qui decideix  . La realitat és però que la novel·la està excel·lentment treballada i alhora permet la visió diversa d’uns fets tràgics i cruels des de diverses panoràmiques, tantes com protagonistes van tenir. Des del nen que veu morir el seu pare , però no explica la realitat dels fets sinó la conseqüència dels mateixos, o el vell falangista que va tenir en la dissort una actitud més compassiva, fins els que veuen en els fets una oportunitat de benefici professional com la sectària Mariví, o des del prisma d’una jove ,la Raquel, que intenta trobar ,des de l’honestedat, la veritat. Un conjunt de visions que donen la seva interpretació als fets dramàtics evitant una sola veu i una sola interpretació.

La memòria històrica , els seus usos i abusos la necessitat d’un cert retrobament de l’explicació dels fets i també la necessària reparació de els víctimes. La necessitat d’enfrontar-se als vells fantasmes tot descabdellant la troca de la història per part d’una generació que no va viure els fets però que els ha de recuperar davant una certa amnèsia col·lectiva de les institucions i naturalment dels pocs vencedors que ja queden. Fer-ho però sense voluntat de revenja sinó per testimoniar uns fets i homenatjar els vençuts i a les víctimes i també donar consol els familiars dels qui va ser dramàticament víctimes de les repressions d’uns i altres.

Arribar a descobrir els fets amb tota la veritat i en  plena llibertat.

Lectura molt més que interessant, atractiva com a novel·la i imprescindible com a testimoni d’unes necessitats històriques.

Ayer no más
Andrés Trapiello
Col•lecció Áncora y Delfín, 1242
Editorial Destino
Barcelona, octubre 2012