La (falsa) polèmica de l'Arrivo

Permeteu que m'adreci als meus nombrosíssims lectors de Kiribati per explicar-los de què va la polèmica. Resulta que a Vilanova i la Geltrú, segurament la millor ciutat del món (que ningú no ho sàpiga forma part del seu encant), tenim un Carnaval força lleig.

Exceptuant la Comparsa, dia en què els participants tiren caramels mentre esquiven tropes de zombis addictes al sucre, la resta de dies queda una cosa poc lluïda –televisivament parlant. L’Arrivo és el nostre equivalent a una rua brasilera, però a diferència de Sitges, Venècia o Rio, s’ho passa millor la gent que hi participa que la gent que s’ho mira. Diga’ns sonats. Hi ha un altre element localista que el defineix: la majoria de carrosses tenen motius de sàtira. També hi ha lloc pels epígons de Barbanegra, però en general hi predomina la crítica política i social.

La famosa polèmica comença amb una pregunta: es beu massa a l’Arrivo? Jo crec que l’embolic s’origina en un mal plantejament. La pregunta correcta és: on amaguen la beguda les noies i els nois que vesteixen un tros de fil i uns picarols als mugrons? És obvi que la gent beu durant l’Arrivo. Fa fred, la disfressa és ineludiblement ridícula i durant tot el trajecte corres el risc que entre el públic s’hi amaguin amics, coneguts i familiars –molts dels quals hi van només per veure’t i fer-ne escarni. D’altra banda, no és l’únic acte en què la Rambla s’omple de bevedors. O a la fira del vi la gent beu aigua amb gas? D’acord, no és el mateix. A l’Arrivo ningú no hi guanya un duro, les entitats s’hi bolquen desinteressadament i l’alcohol no n’és el protagonista. Els experts, d’això, en diuen doble moral.

Heu llegit els diaris o mirat les notícies últimament? Crisi, atur, terrorisme, corrupció... Encara trobo que la gent beu poc, vist el panorama. Deixem de costat, doncs, la qüestió de si es beu massa durant l’Arrivo i centrem-nos en investigar què els molesta exactament als defensors del civisme –i a algun que altre director de diari- abans que engeguin una campanya per prohibir l’alcohol. I la resposta és: la mala imatge. Dels guionistes de “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats” i dels productors de “la crisi genera oportunitats” arriba “beure alcohol a l’Arrivo fa mal a la imatge de la ciutat”. En una mà, els barris fantasmes i els milers d’aturats; en l’altra, una colla de joves que beuen i s’ho passen bé; què fa més mal? Una elecció difícil. (Sobre el tema de les miccions col.lectives, deixo anar una idea: lavabos públics).

Descartats l'alcohol i la mala imatge, arribem per fi al fons de la molèstia, la veritable causa que fa arrufar el nas a aquesta tribu d'ensuma-tifes: el Carnaval és, en essència, una plantofada a la cara de la mesura, del seny i de les idees de vol gallinaci. És un cant a la imaginació i al desfici encotillats per culpa de la correcció política. Per això, si es fan molt pesats, els nostres puritans corren el risc que els hi diguem el mateix que Picasso li va respondre a un oficial alemany quan, durant la Segona Guerra Mundial, el va visitar al seu taller de París. L’alemany va veure el Guernica i, sorprès per la confusió de la pintura, li va preguntar a Picasso: “Això ho ha fet vostè?”. El malagueny, sense alterar-se, li va respondre: “No, això ho heu fet vosaltres”.