“Canallesca” sí, però compromesa i activa, també

Com si cada taula de la  redacció dels diaris fos una autèntica trinxera en la batalla contra els poders que ho volen dominar tot i també com una clara lluita de resistència – com el poble del Vietnam- tant en al victòria com en la derrota.

La frase, sens dubte, fa referència a altres moments de la nostra història més propera. Però ara tampoc són moments ni fàcils i plàcids i el món del periodisme està afectat d’una forta crisi que ha fet que masses professionals haguessin de deixar la seva feina i trobar sortides professionals alienes a la seva voluntat i altres que hagin de veure la seva pròpia independència mediatitzada per una qüestió de supervivència.

No són bon temps per ningú per això és lloable la tasca i aquest  esperit de lluita, de superació, de mantenir la dignitat, d’elogiar el rigor i la independència estava en l’aire del sopar de la Nit Canallesca que, en la seva setena edició, va organitzar l’Associació de Periodistes del Garraf. La reivindicació de la feina ben feta, la necessitat del treball conjunt no sols amb un afany corporativista sinó amb la voluntat de que l’associació sigui útil als seus associats i alhora com deia el Joaquim Domínguez  llegint un text d’Eugeni Molero per palesar i combatre la solitud que moltes vegades deu sentir el o la periodista.

Periodistes de totes les generacions des del coneguts i “consagrats“ que han tingut i tenen responsabilitat en grans mitjans de comunicació fins a joves que tot just deuen començar en les seves primeres aspiracions i si tenen sort feines, passant per opinadors de “pro” i plumífers amb presència notable en moltes produccions. Presències agradables i absències més o menys enyorades.

Tot plegat una mostra de la vitalitat de l’associació i una excloent posada en escena amb un acompanyament musical a càrrec de la banda Mareta Bufona que hi van posar qualitat i més que entusiasme. Vaig tenir l’honor d’anar-hi com a acompanyant d’un dels guardonats, en Xavier Capdevila. Perquè a la nit Canallesca també van repartir alguns premis, com fan en cada trobada i també els guardons són una evidència de la sensibilitat dels propis periodistes en voler premiar actuacions i trajectòries que des de la cultura a l’activisme social i a l’esforç esportiu, la nòmina de guardonats d’enguany era diversa però significativa d’aquesta sensibilitat: El Festival de Cinema de Sitges, El Celler de Can Solà, Els Bordegassos de Vilanova, l’Oscar Ruiz del C.E. El Vendrell, i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i en el camp estrictament  periodístic al Xavier Capdevila per la seva trajectòria.

“Trajectòria amplia, profusa, rigorosa, meticulosa” vaig dir en el moment que vaig conèixer que els seus companys de professió li havien atorgat el premi. Capdevila va ser també dels que de la seva taula en van fer un Vietnam, va començar a escriure en la premsa clandestina i en la no legal i tolerada - no sé si va guanyar el famós, llavors, concurs de redacció de la Coca-cola, era l’únic premi al que es podia aspirar    quan encara la dictadura era la realitat en que es vivia i es va foguejar en en els mitjans de la transició democràtica. Company de redacció en el Setmanari de Vilanova, carregat de projectes i propostes, exercia el periodisme de proximitat, aquells que coneix la realitat del seu entorn i per tant sap copsar el que passa i sobretot perquè passa. La seva tasca també important en la configuració dels primers serveis de premsa dels ajuntaments democràtics, quan es treballava amb precarietat de mitjans però amb la certesa de que s’estava bastint un dels primers instruments com és la informació que genera el coneixement i, després,  la participació. Corresponsal en de diversos diaris, aquí varem tornar a coincidir, quan fer de corresponsal era una heroïcitat – ei, sense perill- per la nul·la cobertura que tenies i pel poc reconeixement de la feina que feia.

El terme gairebé costumista però significatiu – hi havia una polèmica sobre si informar o comentar i opinar  dels castells- de “cronista casteller” va ser elevat de categoria de periodisme casteller amb gent com Eloi Miralles, Jaume Casanova (Crossa). I entre ells també en Xavier Capdevila que ha bregat i molt per les places castelleres, convertint-se en un dels analistes més apreciat per els colles començant en  -altre cap- la ciclostilada Aleta dels Bordegassos de Vilanova fins a un dels programes que ha marcat mestratge en el periodisme casteller com  va ser “Quarts de nou”.

En definitiva una “trajectòria amplia, profusa, rigorosa, meticulosa” com hem dit, impossible d’analitzar detalladament ara i aquí.

Però és significatiu i en positiu que siguin els propis companys de professió i, alguns d’ells o elles segurament nascuts desprès de que Capdevila ja fons un professional reconegut, és, doncs, important i demostra que l’experiència és encara un grau a tenir en compte.

En el seu parlament al rebre el guardó Xavier Capdevila deia: “El millor premi és dormir amb la consciència tranquil·la”. Un missatge clar i contundent i que em va donar la impressió que amb els periodistes que hi havia a la Nit canallesca l’insomni no és precisament  un dels problemes que afecta a la “classe” periodista del nostre territori.

Felicitats als guardonats per la seva feina  i a l’Associació de Periodistes del Garraf per fer possible un esdeveniment com aquest i per la tasca de fons.