La marinada sempre arriba

Els records d’un nen que va creixent fins a ser l’adolescent que marxarà a Barcelona per treballar i estudiar. Però entre aquest espai temporal la memòria va teixint tot un mosaic de vivències, de persones, de fets i costums que formen part del patrimoni vital i memorialístic de Lluís Foix.

El llibre té un magnífic pròleg del poeta Joan Margarit  en ell hi podem llegir: “Cal tenir una gran sensibilitat  per escriure com ho fa Lluís Foix, la sensibilitat que estima els llocs on ha viscut, que comprèn i no jutja malgrat que la seva mirada té la mateixa duresa de els eines, la terra i el temps que descriu. Només la compassió i la humilitat li poden donar força i la tendresa amb que també enyora: “Una constant de la presència humana als temes eren el cants. Tothom Cantava”.

Lluís Foix es va llicenciar en periodisme i dret. Ha estat  director i subdirector de La Vanguardia en diverses etapes d’ençà 1982. Va exercir com a corresponsal a Londres i Washington, fet que li va donar la possibilitat de ser testimoni de grans esdeveniments mundials i entrevistar als principals líders mundials. Ha fet la cobertura informativa de diverses guerres i en l’actualitat és columnista de diversos diaris, La Vanguardia i l’ Avui on comenta temes polítics i d‘actualitat. Aquesta trajectòria el fa un observador privilegiat del món polític. També forma part de diverses tertúlies als mitjans audiovisuals com 8-TV Rac 1 o als matins de TV3.

Se li reconeix la seva trajectòria i la seva independència de criteri com a periodista i sobretot la seva actitud de respecte a les idees i la capacitat  de generar sempre la reflexió i el debat, un periodista més d’opinió que d’adhesió. Aquestes virtuts fa que se’l situï entre el grans periodistes catalans.

“La marinada sempre arriba”, és un exercici de memòria de primera infància i de l’adolescència, un exercici de cercar aquells espais, aquelles persones, dels primers amics i companys, dels primers aprenentatges ja sigui a la família o a l’escola que configuraran més tard la personalitat i la trajectòria de cadascú. Es fa des de la recuperació de sensacions fugint d’un personalisme excessiu i en aquets sentit l’ús de la tercera persona li dóna un voluntat d’objectivitat prou interessant per trobar la mida justa del records que l’autor té de fets i circumstàncies.

Records d’un infant, aprofundir en les pròpies arrels, que ens reflecteix les normes no escrites, els usos i costums d’una zona rural de Catalunya, Rocafort de Vallbona a la vall del riu Corb, just desprès de la guerra civil – encara es relata alguna activats dels maquis- amb l’ambient encara enfrontat i enrarit entre els vilatans fruit de la seva adscripció política i amb un certa sensació de pobresa generalitzada, però també d’una lluita constant per millorar les condicions de vida i una brega constant per mirar de que els fills tinguessin una vida millor de la que poden tenir els pares.

El llibre està estructurat en capítols breus, la descripció magnifica del paisatges, el records dels mercats a Tàrrega, les feines del camp, els amics primerencs i els mestres que van forjar els primers coneixements i també endreçar la trajectòria cultural, els personatges que tenen una certa rellevància, els capellans, el metge, els pobres de solemnitat o passavolants que aixecaven curiositat i a vegada temences, els estraperlistes i la seva presència i com van enroquir-se de manera ràpida tot i que alguns van perdre aquestes riquesa també amb rapidesa. Foix en els anys d’infantesa compaginava l’escola amb feines pròpies del camp, vetllar els  animals o ajudar a les tasques pròpies del món rural.

Els records que significa el llibre no es pot entendre com un exercici de nostàlgia més o menys profunda sinó com la voluntat d’expressar com era la vida i com a través d’aquesta vida, gens regalada, es pot forjar una personalitat fonamentada en l’austeritat amb l’esforç i amb la dignitat de les persones que de l’esforç en fan la divisa del dia a dia i de l’honestedat i la humilitat és la pràctica habitual en els relacions.

El llibre en situar-se en un temps passat comporta també l’ús d’un llenguatge propi de l’argot del territori i de les funcions pròpies de la pagesia del lloc. La descripció del paisatge, amb les espècies que el poblaven estan excel·lentment recollides per la prosa de Foix i confereixen al llibre una certa singularitat en aquest exercici memorialístic d’un temps i d’un lloc concret com és el seu poble Rocafort de Vallbona que pot ser extrapolable a altres indrets del país.

La marinada, aquest vent que ajudava a contenir els temperatures a l’interior, quan començava a bufar  era el moment en que les dones sortissin al carrer a fer petar la xerrada al capvespre, però alhora és també el vent que ajuda a triar el gra de la palla en la darrer moment de la batuda a l’era.

La Marinada sempre arriba, esdevé un lúcid exercici de record, molt ben escrit i amb l’enaltiment dels referents, humans i de paisatge que han ajudat a conformar, la personalitat  i els principis d’un gran periodista com és Lluís Foix.

Una mirada enrere, amb el punt just d’enyor i amb grans dosis de respecte i estimació.

Lluís Foix
Col·lecció Clàssica, 974
Editorial Columna
Barcelona, març 2013