La Casa Verda

Passeig que al llarg dels anys ha tingut una forta transformació. La Casa Verda és testimoni i protagonista d’aquest canvis i les seves parets ens relaten el que passava a dins seu, els neguits i cuites dels qui hi habitaven i la transformació del seu entorn. És doncs un llibre a cavall entre la narració novel·lada i la memorialística. Difícil de catalogar-lo literàriament, però això és el de menys el que cal es fer-ne una lectura per copsar l’enorme sensibilitat de l’autora que tracta amb exquisidesa els records que es van fent presents.

La Mercè Foradada ha exercit de professora de secundària de llengua catalana, ara ja jubilada però amb una activitat imparable. Xerrades, clubs de lectura i escriu, sobretot escriu sense parar. Ha tingut també activitat política. Ha excel·lit en la literatura des del primer moment. Abans però havia escrit diversos llibres metodològics sobre llengua catalana i també ha publicat un seguit de contes.

Alguns del seus títols mes emblemàtics són

"En el prestatge”. Col·lecció el Balancí Edicions 62 pel que va rebre el Premi Dona de l’any 2001. La narració de la trajectòria vital d’una dona valenta. “Velles amb v de vida”, Col·lecció El Balanci Edicions 62, un seguit de contes i narracions breus sobre persones d’una determinada edat. “Centaures”, Editorial Cossetània, 2005 la lluita i trajectòria vital d’una dona. El desig de transcendir. “Vilanovines, de l’arxiu a l’evocació”, conjunt de biografies sobre dones de la ciutat i que tenen el contrapunt imaginatiu i situa a les protagonistes en algun moment de la vida. Bruixes, que  és una novel·la, valenta, audaç i que tracta de l’ús de la llibertat de les persones i dels actes suprems de sacrificis que comporten algunes actituds i decisions. Aquesta narració va guanyar el premi  XXIII Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó i va ser publicat a l’any 2011 a Cossetània Edicions.

La Casa Verda esdevé un instrument perfecte per anar desgranant els records, els retrats de les persones, els petits  paisatges, tant interiors com exteriors que va canviant. No deixa de ser un element interposat entre l’autora i els lectors i lectores. Segurament aquest “element interposat” aquesta Casa Verda permet tenir una distància sobre fets i persones i per tant poder actuar amb més llibertat, passar comptes amb el records, i poder passar comptes amb allò que al llarg del temps no ha agradat i has hagut d’acceptar, o senzillament aquesta distància et permet la necessària objectivitat que la proximitat per raons físiques o de sentiments no et permet amb la mesura que ajudi al relat.

La Casa Verda és un exercici de records, sense però aquella deriva de la nostàlgia depressiva, de tot un món que ja no existeix. Els records formen part de la nostra vida, els records també configuren en part la nostra manera de ser i actuar, cada imatge, cada paisatge, cada olor cada sabor, moltes paraules poden evocar en nosaltres moments viscuts i segurament la intensitat del record va lligat al sentiments que es van despertar quan vam viure els fet evocats. I poden ser entranyables i fins i tot espais de pau en recordar-los i serveixen de teranyina d’una felicitat imaginada o bé, i aquí la selectivitat és essencial, ens poden remoure encara aquelles parts més fosques més doloroses de la nostra trajectòria vital.
 
I a la Casa Verda hi ha molt exercici de recordar. Des de la presència del Mar primer ben arran i després ja més llunyà per mort de l’urbanització del mateix espai, en Joaquim, un dels “sobrevinguts” a la casa ho palesa amb una cert enyor quan en els seus darrers dies busca el mar que sempre l’ha acompanyat i costa de veure’l. Recuperar la memòria de com físicament era la casa, l’entorn i a la mateixa ciutat i com cada generació dels qui habitaven la Casa Verda ho perceben, ho veuen i ho pateixen o gaudeixen segons quin siguin els models i les referències generacionals.

De la lectura creiem que se’n desprenen alguns valors: Aquest és un llibre carregat d’estimació a les persones que ens han precedit. Hi ha crec una voluntat d’homenatjar als progenitors amb una extraordinària sensibilitat, hi ha una defensa  les relacions intergeneracional, des del respecte per la història de la mateixa casa i els seus habitants que esdevenen coprotagonistes del llibre, la valoració i reivindicació del concepte de família i com enllacen les generacions, la necessitat de preservar els rituals com elements de referència personals que passen de generació en generació. El paper de les dones, és un paper transcendental; la seva fortalesa, el seu protagonisme – com en tantes obres de la Mercè-, la seva capacitat de remuntar situacions complexes. La narració excel·leix amb el llenguatge. Ben escrita amb una capacitat de trobar els argots que calen en els moments adequats o bé per fer descripcions, sobre el jardí, la platja.

La Casa Verda  finalment i resumint és un compendi de sensibilitat, d’estima,de respecte, de comprensió, d’emotivitat, d’un records que volen fer transcendir o potser exorcitzar una certa sentiment de culpa davant la desaparició de la Casa Verda. És, doncs, una història d’amor, una gran història d’amor, i, a més, correspost i desinteressat que és el que finalment importa entre La Casa Verda i els que la van habitar i, també, entre ells mateixos. 

Una delícia de lectura, de veritat.

La Casa Verda
Mercè Foradada
Editorial Saldonar
Barcelona, juny 2013