Nous temps, nous somriures

Les noves generacions ja no demanen ciclomotors als 14 anys per gaudir d’una certa llibertat. Els joves ja obvien anar en motocicleta als 16 anys per gaudir d’una certa llibertat. Ara tot se centra en les noves tecnologies i amb els seus terminals que  poden obrar meravelles en mans d’una persona experta.

Els joves ja no juguen al carrer amb la pilota i un entrepà embolicat amb paper de plata quan surten l’escola. Ara la seva diversió se centra principalment davant de la pantalla de l’ordinador i el televisió. Aquests són els més afortunats. Altres han d’estudiar moltes altres matèries per tenir un bon currículum quan siguin grans. Música, idiomes, esport i altres propostes omplen a vessar la seva programació diària.

Els nous joves cremen etapes ràpidament. Quan arriben els 20 anys ja tenen moltes coses fetes, només els queda enviar currículums per email per trobar alguna feina mal pegada.

Hem creats espais urbans públics que són tan bonics i tan ben planejats que només es poden gaudir amb la vista i poca cosa més . El carrer per jugar és molt perillós. Si hem d’anar a algun pavelló, s’ha de pagar alguna cosa per manteniment. Només ens queda algun espai puntual on encara es pugui jugar al carrer i arribar a casa amb els genolls pelats.

Nous joves que ja no volen ser ni arquitectes, ni metges ni tenir grans professions lliberals que els puguin treure de la crisis. Ara s’aposta per coses pràctiques com nutrició o estètica que estan demostrant que l’idealisme de la nostra generació es va perdent de mica en mica. Els grans conceptes com igualtat, llibertat, democràcia i altres estels utòpics s’estan podrint guardats en algun container mig trencat. Ara triomfen els contactes i les classes de repàs de tot una mica en una societat que creix massa ràpid i sense temps a pair tot plegat. Massa velocitat per un cotxe amb rodes desgastades.

Joves fills d’una generació que no ho podíem tenir tot, però que alguna cosa podíem abastar. Ara es pot aconseguir tot, però manquen eines per arribar, sobretot de caire econòmic que és el pilar on se sustenta tota la resta d’aspectes de la nostra societat. En el fons tot es fonamenta en les entrades i sortides del nostre compte bancari.

Tot això en el marc d’una societat políticament correcte i endreçada on tothom defensa la igualtat de tothom fins que la filla troba un nuvi musulmà o gaudeix d’un veí xinès que per la nit fa sorolls molt extranys.  Un món on les misèries s’amaguen sota la catifa de l’entrada de casa i només es mostren les nostres petites glòries encara que siguin temporals i amb una capa de pintura econòmica.

Nous móns on els polítics tot pensant que tenen una ràdio i televisió pròpia on ningú els hi discuteix la seva quota de pantalla es pensen que es poden menjar el món. Programes que serveixen per veure que bé que pinta o balla el net. La gent ja ha superat aquest etapa de felicitat i alegria per tothom sense cap raonament lògic. La seguretat que ofereixen uns cossos de seguretat atrapats per una normativa on tothom són bones persones i que davant moltes situacions diàries  el màxim que poden fer es posar una sanció. Tot un luxe pagar una multa en els nostres dies en un món que la gent està ocupant cases i pisos buides. Aquí no passa gaire gran cosa. Passa el temps i qui dies passa anys empeny. Com s’han de guanyar eleccions, doncs seguim fent i apostem per normatives confoses que porten més problemes que altres coses.

La gent passa. En comptades ocasions surt al carrer, no sigui que es perdin les poques coses que encara conserva.

Nous somriures per afrontar el dia a dia amb uns llavis més pintats perquè quan les coses es compliquen els més beneficiats són els venedors de cosmètics. Un fenomen similar al què ha passat amb els basars xinesos amb el tema de la independència que han sabut fer el setembre venen el que la gent demana. Ells han sabut treure partida a la venda d’estelades a casa nostra. Nous temps. Nous somriures. Com diu els Laxen Tot és més senzill. Encara que no ho sembli.