-
Poni de Troia
-
Òscar Mendoza
- Sant Pere de Ribes
- 15-10-2013 | Actualitzat 11-01-2014 18:19
Eix. Abigaïl Garrido al centre de la imatge
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Aquesta setmana vaig assistir al Ple extraordinari de Sant Pere de Ribes on es presentava el nou cartipàs i organigrama municipal després del canvi d'alcaldia de José Antonio Blanco (PSC-PSOE) a Annà Gabaldà (um9-CUP) que ha format govern conjuntament amb CIU-VIA.
El més destacat del mateix va ser l'anunci de la rebaixa del cost polític de l'ajuntament valorat en uns 176.000 euros anuals. Això s'aconseguirà després de passar de 4 dedicacions exclusives a temps complert, a 2 dedicacions exclusives (alcaldessa inclosa) i dues mitges dedicacions, una rebaixa del 7% dels sous de les dedicacions remunerades de regidors i regidores, així com l'eliminació dels càrrecs de confiança (que fins aleshores es concretava en una persona a temps complert i una a mitja dedicació). Manca valorar l'estalvi que suposarà la reducció del nombre de reunions de les que es cobra la corresponent dieta.
La portaveu del PSC-PSOE Abigaïl Garrido, que estava a l'Equip de govern fins aleshores, en la seva intervenció, va destacar únicament que els regidors i regidores que s'encarregaran de serveis socials, ocupació i formació no tindran cap mena de dedicació i que considerava que això denota que aquestes àrees no serien una prioritat política pel nou equip de govern.
Aquesta afirmació és falsa. El regidor i regidora que s'encarregaran d'aquestes àrees sí que tindran dedicació a les mateixes, el que no tindran és cap mena de dedicació remunerada, que és molt diferent.
La sra. Garrido està instal•lada en la creença que ningú es mou si no hi ha diners pel mig. Això prové de la cultura política que ha mamat la portaveu socialista, formada per una generació de persones que han dedicat la major part de la seva vida professional a la política, saltant d'un càrrec a altre, i que a més de cobrar sucosos salaris (molt per sobre dels que cobra la classe treballadora a la que diuen representar) està acostumada a recolçar-se en càrrecs de confiança nomenats a dit (i a sou), estudis encarregats a empreses especialitzades (ben cars), ...
Això, que passa en la faceta institucional de la política, també passa en la política de partit. Persones alliberades a dojo, engreixant un entramat burocràtic gegantí, majoria de militants que no són més que paga-quotes i claca als mítings (previ autobús gratuït amb entrepà i refrescos) amb drets quasi nuls de decisió política dins de l'organització, contractes a empreses per encartellar, muntar tot tipus d'events, càretings, etc. etc.
Aquesta és la cultura política que han forjat el PSC i CIU, bàsicament, en dècades de control polític institucional de Catalunya. CIU potser té aquesta cultura en el seu propi ADN, però molta militància amb representació del PSC (veterana) ha passat de la vocació a la professió i d'altres, més joves, simplement no han conegut més vocació que la de ser una mena de “funcionaris” de partit, en càrrecs institucionals o de designació política a l'ajuntament, consell comarcal, a la diputació o a la generalitat. De la universitat a la cadira. Això sí, creient representar a gent molt diferent a la seva praxis: tot pel poble però sense semblar-nos al poble. Aquesta és la cultura política que representa Abigail Garrido. Per això no és estrany que cregui que les prioritats polítiques les marca el nombre de regidors a sou, de càrrecs de confiança i alliberats de partit.
Doncs no. Hi ha una altra cultura política que encara creu en la vocació de servei de manera desinteressada, on “dedicació” no va acompanyada sempre de “remunerada”; que ha mamat cultura (també política) amb treball voluntari a casals, ateneus, associacions de veïns o de mares i pares, esplais, entitats de tota mena, etc. De persones que han dedicat molt de temps i esforç en fer política i no aplicar la que dicta la cúpula del partit de torn, que genera propostes i solucions polítiques de la mateixa manera que surt al carrer a encartellar, munta actes de tota mena, es mobilitza al costat dels que lluiten i crea xarxes de complicitat.
Aquesta cultura és la que també es pot aplicar a la institució i realitzar una política efectiva amb solucions pels problemes de la ciutadania, amb dedicació, sí, amb molta dedicació però sense cobrar; per vocació, no per professió.
I es pot fer amb iniciatives polítiques, aprofitant (i no menystenint) l'esforç dels i les treballadores municipals. Perquè la sra. Garrido critica ara que no hi haurà regidors i regidores a sou en serveis socials, formació i educació, però ella estava a l'equip de govern que ha acomiadat treballadors i treballadores en aquestes àrees, ha estat a l'equip de govern quan s'adjudicaven les llars d'infants a una empresa de serveis que ha precaritzat la feina de les seves treballadores i un llarg etc. La dedicació que tots aquests treballadors feien (o fan) a la ciutadania, no valen més que els sous dels seus regidors i/o regidores? Segons la seva regla de tres, els empleats i empleades públiques haurien de treballar amb un 10% menys d'esforç (o dedicació) pel cap baix perquè aquesta ha estat, com a mínim, la rebaixa del seu sou, i sap de sobra (o hauria de saber) que especialment en els àmbits de serveis socials, treball i educació les càrregues de treball han augmentat molt i gràcies a la professionalitat dels i les treballadores la cosa no està pitjor de com està.
Les retallades tenen la culpa, dirà i va dir l'equip de govern socialista, les retallades que personalitzen en CIU o en el PP. Qui va començar a retallar? Doncs Zapatero a l'Estat, el tripartit a Catalunya i en Blanco a Sant Pere de Ribes. I, compte, que no dic estalviar, dic retallar, retallar drets socials. La meva àvia sempre deia, quan apareixia algú imprevist a l'hora de dinar, “lo bien repartido, bien sabido”. Si tenim menys diners disponibles, s'han de repartir millor.
Les circumstàncies són difícils, per la manca d'autonomia financera dels ajuntaments i per l'atracament a l'erari públic que ha perpretat la classe política d'aquest país a benefici del poder financer. Però amb més voluntat, més imaginació, més dedicació i menys sous de ben segur que es podran millorar les coses.
Nota: 176.000 euros equival, aproximadament a 120 beques menjador.
Cita: “El treball voluntari és l'expressió genuïna de l'actitud socialista davant del treball, en una societat on els mitjans fonamentals de producció són de propietat social; és l'exemple dels homes que estimen la causa dels treballadors i que subordinen a aquesta causa els seus moments d'esbarjo i de descans per acomplir abnegadament les tasques de la Revolució” (Ernesto Guevara “Che”, aquest sí que era socialista).
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!