Davant la UErgonya, sortim al carrer

Ràbia! Impotència! Avui dilluns 13 de juny de 2016, el govern grec de Syriza amb Tsipras al capdavant, ha desallotjat el campament situat al voltant de l’EKO station.

Darrerament he assistit a diferents xerrades sobre la situació de les persones que, fugint de la guerra a Síria, intenten aconseguir refugi a Europa, que les rep amb una tanca d’espines, després d’haver aconseguit creuar un mar transformat en el major cementiri del món.

Escoltant les veus diferents de voluntàries que han estat rescatant persones a la illa de Lesbos, ajudant als camps de refugiades d’Idomeni i d’EKO, organitzant tasques humanitàries a Policastro, etc. totes convergien en afirmar que la mobilització és la millor contribució que podem fer per ajudar a les persones mal anomenades refugiades.

La Sandra i jo, el primer que vam fer quan vam sentir que persones properes anaven a Grècia de voluntàries, va ser recollir tanta roba com vam poder per a donar-la. També vam fer difusió de números de comptes de diferents projectes, quan ens vam assabentar que podia ser més útil comprar in situ allò que fos necessari (des de cubells a copes menstruals, fruita o tendes de campanya per reposar les malmeses pel vent), que no pas amuntegar roba que acabava fent-se servir de combustible, perquè la roba sobrava més que no pas el fred de la nit.

A partir d’aquí, i amb la inquietud (i/o la manca de coratge) de deixar per unes setmanes el confort d’aquesta part del continent per marxar a ajudar als camps de refugiats de Grècia, vam participar en l’organització d’alguns actes que pretenien que creixés la consciència que alguna cosa hem de fer des d’aquí pressionar els països, canviar les lleis injustes i atacar des de l'arrel, els problemes que han causat aquesta situació tan injusta i inhumana.

També vam assistir a la manifestació que es va fer a Barcelona el 19 de març #RefugeesWelcome. Hi havia molta gent, tot i que els mitjans només van enfocar alguns polítics que van estar uns minuts a la pancarta de la capçalera. Hi havia molta gent però ni punt de comparació amb les mobilitzacions que es van fer en contra de les guerres del Golf Pèrsic. I és una catàstrofe humanitària equiparable.
Sóc del parer que, si hi hagués voluntat política, sortiríem milions als carrers reclamant un canvi de rumb a la UE en el tema de les refugiades. Quan la darrera guerra del golf, les forces de l’oposició al govern del PP de llavors (especialment el PSOE) van utilitzar la guerra com a arma política i van posar tota la carn a la graella. Van sortir desenes d’intel·lectuals fent manifestos, els artistes recollien els premis amb enganxines de “No a la guerra”. Els mitjans que no estaven sota control de la formació al govern atiava dia sí i dia també a la gent al carrer.

Avui no passa el mateix. No hi ha una recompensa immediata en política interior que justifiqui un posicionament polític que vagi més enllà de situar-se uns minuts en la pancarta de la capçalera d’una manifestació organitzada per altres, si només penses en càlculs electorals. Rajoy no te foto de les Açores. I amb Syriza es va acabar el somni de reformar una UE que sovint oblidem que va començar amb la CECA.

I la gent està anestesiada pel control social dels mitjans dominats pel poder que no t’ensenyen Lesbos cada dia sino l’illa-plató de l’enèsim reality show, i mostren l’Eurocopa de futbol com a aparador de l’Europa actual. Aquesta anestèsia que fa que acabem acceptant com si fos inevitable que milers de persones s’ofeguin a la Mediterrània i que milers de persones estiguin atrapades a la porta de l’Europa fortalesa feta de tanques espinades. I ho acceptem amb la mateixa naturalitat que veiem inevitable que el destí de les vides de les nostres filles sigui pitjor que el nostre, en precarietat indefinida.

Però l’Estat espanyol (i seus partits polítics majoritaris) és corresponsable de la política genocida segellada en el pacte UE-Turquia d’externalització de la política fronterera, i la ciutadania còmplice per omissió per no sortir al carrer a denunciar-ho i forçar una política efectiva d’acollida a les refugiades i de solució als problemes geopolítics de fons.

El 20 de juny és commemora el dia internacional de les persones refugiades. És una bona oportunitat per passar de la consciència a l’acció, participant de les mobilitzacions que es convoquin. A Vilanova, demà dimarts 14 de juny, a les 19:30 la plataforma Unitat Contra el Feixisme i el Racisme del Garraf convoca una casserolada a la plaça de les Neus. El diumenge 19 a les 18 hores a la plaça Universitat de Barcelona, començarà una manifestació a la que hi hem de ser tothom, per fer que la foto que il·lustra aquest article (presa en una de les manifestacions contra la guerra al Golf Pèrsic) s’actualitzi. Perquè són persones i som persones, OBRIU FRONTERES, VOLEM ACOLLIR!