O República catalana o Monarquia espanyola

“L’error de l’esquerra centralista rau en el fet que per por a fer el joc al nacionalisme burgés de les nacions oprimides ha beneficiat no només al nacionalisme burgés, sinó també al nacionalisme ultra reaccionari de la nació opressora.” (V.I. Lenin).

“El proletariat ha de reivindicar la llibertat de separació política per a les colònies i nacions oprimides per “la seva nació”. En cas contrari, l’internacionalisme del proletariat quedarà en un concepte buit i verbal; seran impossibles la confiança i la solidaritat de classe entre els obrers de la nació oprimida i els de la nació opressora; quedarà sense desemmascarar la hipocresia dels defensors reformistes i kautskistes de l’autodeterminació, que no parlen de les nacions oprimides per la “seva pròpia” nació i retingudes per la violència en “el seu propi” Estat” (Lenin, Obras Completas, t XXI, p. 160).

Aquests dies, al voltant de la diada de l’11 de setembre, ha sigut focus d’atenció informativa el posicionament, sovint contradictori, que te l’entorn de Podem i el que s’ha vingut a anomenar “comuns” al respecte del reconeixement i exercici del dret a l’autodeterminació del poble català, si més no, d’aquesta part del país.

Resulta francament contradictori el fet que fa uns mesos es defensés el referèndum i el procés constituent no subordinat i avui, dirigents d’aquest espai polític, es neguen a parlar de referèndum si no és pactat amb l’Estat i vulguin posar pals a les rodes a qualsevol cosa que olori a unilateralitat.

Després de les eleccions espanyoles (les segones, vull dir) sembla que ha quedat (per a qui encara no ho tenia) clar que qualsevol intent pactista amb l’Estat espanyol és impossible o, si més no, ineficaç. En aquesta conjuntura, es podria afirmar que hom es troba en la disjuntiva de triar o bé República catalana o bé Monarquia espanyola.

Ens poden dir que assolir la independència de Catalunya és una quimera però ho és molt més regenerar un Estat com l’espanyol quan no es compta amb una majoria política i social favorable, com ha quedat demostrat reiteradament.

És per això, que si de debò el que es vol és intentar construir un país millor, socialment just, ecològicament sostenible, etc etc, cal sumar-se, sense embuts i clarament, al bloc partidari de l’exercici immediat del dret a l’autodeterminació. I això passa per la unilateralitat, passa pel referèndum, passa pel procés constituent no subordinat, passa per moltes coses que teòricament no eren pas alienes als postulats inicials de l’espai polític de Podem, dels Comuns.

A qui critica que la CUP arribi a acords amb Junts pel Sí per avançar cap a la ruptura amb l’Estat espanyol i per la realització d’un procés constituent participatiu i popular sota l’acusació de fer el joc a la dreta catalana, li podríem posar-li un mirall al seu davant. I d’aquells que amplien la imatge que s’hi reflexa. Perquè aquestes crítiques i el fet de no defensar i involucrar-se en el procés sobiranista li estan fent el joc a la dreta catalana i a la dreta espanyola (i de fet a tot l’espectre de l’espanyolisme).

El joc a la dreta espanyola (i de fet a tot l’espectre de l’espanyolisme) es fa posant pals a les rodes d’una possibilitat, la de fer efectiu l’exercici del dret a l’autodeterminació a Catalunya, que és l’única oportunitat de canvi estructural ara mateix a l’Estat espanyol. I cal tenir present que el procés sobiranista català a més de ser, avui i en aquesta part del món, l’única oportunitat de canvi polític estructural, pot esdevenir la palanca de canvi per a desllorigar l’atzucac polític espanyol amb opcions de canvi estructural real. Dit d’altra manera, la República espanyola, en la conjuntura actual, només podrà ser una realitat després de la República Catalana. Podríem dir-ne que aquesta darrera n’és condició necessària (tot i que no suficient).

El joc a la dreta catalana es fa no participant del procés sobiranista, no ser-ne un actor més, com ho és Junts pel Sí o la CUP. La participació activa de Podem i els comuns al procés per a fer efectiva l’autodeterminació refermaria un resultat favorable per a les classes populars. Si se segueix sense participar aquest resultat no serà tant clar. Perquè les esquerres, a Catalunya, som majoritàries, malgrat hegemonies passades de sectors dretans. Cal, doncs, valorar la participació o no d’aquest espai en el procés sobiranista des de la perspectiva de la responsabilitat política, i des del seu compromís amb les classes populars. Altra cosa seria, segons el meu parer, tactisme electoralista.

Dit d’altra manera, o s’aposta per fer una política partidària de les classes populars, o s’aposta per fer una política partidista segons càlculs merament demoscòpics. I no per assaltar el poder aconseguint majories suficients per pilotar un canvi en profunditat, sinó per assolir el segon lloc o pírricament el primer, allà o aquí, cosa que no suposaria condicions objectives de transformar res. Només acabar fent de crossa d’un PSOE que no te un programa per fer caure la monarquia i, de resultes, fer un procés constituent de caire popular i participatiu.

Penso que l’assalt al poder només ha de ser un mitjà per transformar la societat. I la marca electoral només un instrument per tal de fer-lo efectiu. L’error més greu de l’esquerra, històricament, ha estat transformar el mitjà en l’objectiu i l’instrument en estructura. Mireu al vostre voltant, a les files dels vostres grups parlamentaris teniu mestres d’això mateix.

Adreçant-me a les companyes de Podem i Comuns. Només em cal dir-vos avui: Sense vosaltres, la ruptura amb les estructures oligàrquiques de l’Estat espanyol serà més difícil. Sense vosaltres, construir un país més just també. Ara i aquí, vosaltres heu de decidir: o República catalana o Monarquia espanyola?

Post data: el 22 de setembre, el Parlament de Catalunya va aprovar una moció en oposició al TTIP, el CETA i el TISA. Exemple simptomàtic. És imaginable quelcom similar a les Corts espanyoles? Aquí, i ara, sí.