El dolor torna a tocar de prop

A la pràctica, el dolor ens toca de prop cada dia, ja sigui a la mar que es veu al terrat de casa que engoleix qui busca refugi a l’imperi dels calers, a una tanca coronada d’espines a l’altre extrem d’un país que s’entesten a dir que és el meu, als blaus a la pell d’una dona invisible i morta de por, o a una pila de mobles al carrer que miren com un serraller canvia el pany del darrer desnonament, ...

Però ahir el dolor va tornar a les televisions, a les ràdios, a les xarxes. Legions d’opinòlegs alliçonant sobre guerres de civilització. Barres de bar (i murs i piulets) recarregades d’islamofòbia, xenofòbia i altres fòbies. Més presència policial, més control de seguretat, més armes al carrer, més por a tenir por; més por que fa por. Més limitacions de llibertat.

Només es qüestiona allò que ens posen al davant, allò que volen que veiem i qüestionem. Però sabeu que penso? Que les infames i salvatges fulles de Brussel·les (com ahir van ser les de París, Londres, Madrid, Nova York, etc.) no ens deixen veure un bosc on conviuen interessos econòmics, geoestratègics, imperialistes, ... Uns interessos que semblen contraposats, irreconciliables però que tenen un punt que els uneix, que de la por fan negoci, que la seva supervivència depèn d’una desestabilització sostinguda, hereva de les cendres del teló d’acer.

Integristes alliçonats per salafistes saudís recluten joves de suburbi víctimes de l’atur, la precarietat, la marginació i el racisme. Salafistes saudís finançats amb petrodòlars del règim amic de reis emèrits i imperis transatlàntics. Reis emèrits que aconsegueixen contractes per a que empreses espanyoles abasteixin d’infrastructures i d’armes orient mitjà. Armes que acaben a mans de terroristes del Daesh que volen començar a fer un “Estat” allà on governa un dictador sirià, que està en guerra contra una dissidència vista amb bons ulls pels que fins fa quatre dia miraven amb bons ulls el dictador. Milers de persones que fugen del terror i la guerra de Síria, atrapades a les portes tancades de l’Europa “civilitzada”.

L’Europa que acorda pagar per retornar els que van travessar la porta a una Turquia que veu homologada la seva política genocida vers el poble kurd. Poble kurd (dones kurdes) que fa recular els terroristes del Daesh mentre suporta les ràtzies turques. Terroristes que volen tornar de Síria als seus països, allà on van ser reclutats per salafistes saudís, per atemptar indiscriminadament contra una població que pateix majoritàriament l’atur i la precarietat (dues de les mil cares del capitalisme). I més presència policial, més controls de seguretat, més limitacions a les llibertats. Mordaces amb l’excusa d’una barbàrie. Mordaces a qui lluita contra totes les barbàries.

Veig d’una banda Estats, Capital i Guerra. De l’altra persones i pobles. Ens volen confondre però l’enemic no es troba al nostre costat, el tenim al davant.