Els 8 de la Renfe

Quan els nazis vingueren pels comunistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas comunista,
Quan empresonaren els socialdemòcrates,
no vaig aixecar la veu.
Jo no n'era de socialdemòcrata,
Quan vingueren pels sindicalistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas sindicalista,
Quan vingueren rere els jueus,
no vaig protestar,
Jo no n'era de jueu,
Ara venen per mi.
I no hi ha ningú que aixequi la veu.
(Martin Niemöller)

Dijous 6 d’abril, 9 del matí, davant de la porta dels Tallers de RENFE a Vilanova.

8 acomiadats a una subcontracta, l’empresa no els vol subrogar, vol atendre l’article 44 de l’Estatut dels Treballadors, vol gent que vengui la seva força de treball més barata.

Una taula, pancartes. Avui també unes tendes de campanyes. A la taula, fulls que recullen signatures de suport. Un company ven paperetes perquè se sorteja un pernil, cal sufragar despeses, fer una caixa de resistència. El pernil penja d’una ombrel·la.

Apareix gent que acudeix a la crida de suport. Gent de la CGT, de l’Assemblea pels Drets Socials del Garraf, de la plataforma 500x20, una regidora de la CUP de la Vilanova i un regidor de Som VNG. També hi ha militants d’UM9, activistes de col·lectius feministes, i un militant del PSC de Sant Pere de Ribes, que és delegat de la UGT a una empresa del polígon del costat. I treballadors i treballadores d’altres contractes del taller i de la RENFE. Fins i tot de gent que deu estar en pràctiques o estudiant FP dual perquè porten unes armilles amb el nom de l’institut Lluch i Rafecas. Potser n’hi ha persones d’altres col·lectius que jo no conec o no tinc identificades.

La setmana passada, a més, es van apropar un grup d’estibadors del Port de Barcelona, i companys que treballen per la RENFE a Can Tunis, i un ex-regidor de Fem Poble.

Tallem la carretera. Coets anuncien l’inici de la manifestació. Algú s’anima i enlaira una maça improvisada, coronada per una carretilla d’estraperlo. De l’altaveu autoamplificat s’enllacen cançons punk i de milicians de la guerra civil, totes amb un alt contingut reivindicatiu i social. Okupem el vestíbul de l’estació al crit de “Sí se puede” i arribem a l’andana de l’estació. Unes paraules de qui s’ha erigit en portaveu dels acomiadats i foto de família. Avui no està ni TV3 ni el Canal Blau com en anteriors ocasions però sí en Carles Castro ben armat amb la càmera de fotos. A la tornada se sorteja el pernil, mentre a la taula està signant el manifest un altre regidor de la CUP de Vilanova, que ha arribat tard a la convocatòria.

Hauríem de ser molts més i de tot arreu. Si les empreses es disgreguen per a que sigui més fàcil acomiadar i precaritzar, s’han de trobar que la unitat de la classe treballadora deixa en no res les seves perverses intencions.

Tan de bo la mobilització per aquest cas segueixi creixent fins a aconseguir la readmissió. Seria una lluita guanyada no només per aquests 8 companys sinó un avís a totes les empreses que quan ens toquin a una, respondrem totes. Del seu acomiadament la darrera responsable és Nertus, l’empresa contractada. De la seva readmissió, en som responsables totes.