Donde dejé mi alma

L’Exèrcit a França era un institució altament valorada després de la Segona Guerra Mundial però potser la derrota a la Indotxina i desprès d’Algèria i els intents de cop d’estat  va portar a que aquesta valoració anés decreixent, recuperada ara després de les intervencions a nivell internacional.

La guerra d’Algèria va representar un divisió a França, pel començament de la guerra, durant la guerra i en la postguerra amb l’acollida dels pieds-noirs que va generar tensió social.

En el seu moment ja va significar un enfrontament entre dos dels grans intel·lectuals del segle XX Sartre i Camus. Mentre Sartre i tots els seus i seguidors van ser els abanderats partidaris de la independència d’Algèria, Camus, nascut a la mateixa Algèria, va optar per una posició intermèdia, per una banda de denuncia dels mals dels colonialisme i per altre  apostant perquè les dues comunitats cerquessin una mena de federalisme intern i extern sense trencar amb França. Va fer crides a la treva civil i a evitar la mort de qualsevol esser humà.

La guerra d’Algèria va ser un guerra especialment cruel amb atemptats terroristes segons uns i lluita armada segons els altres. I també va ser del domini públic la pràctica de la tortura per ambdues parts. La Batalla d'Alger extraordinària pel·lícula de Gillo Pontecorvo fa un denúncia explícita de l’ús de la tortura com a sistema institucionalitzat de trobar informació sensible.

Valgui aquesta introducció per presentar el llibre de Jérôme  Ferrari, Donde dejé mi alma perquè aquest tracta precisament de la guerra d’Algèria i de l’actitud que van prendre alguns membres de l’exèrcit francès, com a persones i com a militars. Comença ha haver-hi doncs ja una certa voluntat de fer literatura al voltant d’aquesta guerra “oblidada” a França. Si Bezsonoff ja en la Presonera d’Alger i en La Malencolia dels Oficials tractava el conflicte, va ser l’any 2011 quan el premi Goncourt va recaure en l’obra L’Art Francès de la guerra d’Alexis Jenni que va semblar que es normalitzava el parlar de la guerra, la novel·la de Jenni també tractava en part el paper de l’exèrcit i de la societat francesa davant el conflicte que va sacsejar Algèria fins aconseguir la seva independència.

L’autor Jérôme Ferrari és un escriptor d’origen cors. Va estudiar a París i és llicenciat en Filosofia, va donar classes a París mateix i també a ho va fer a Porto Vecchio a on va crear els cafès filosòfics com a centre de debats a l’entorn de les gran idees del pensament actual. Ha treballat també a Alger i a Ajacció, actualment és professor de filosofia en un institut francès a Abu Dabi. Ha publicat diverses obres en els que el seu nus argumental és la condició humana i el plantejament dels conflictes morals que les actuacions de les persones comporten. A l’any 2012 ha rebut el premi Goncourt per la seva obra "El sermón de la caída de Roma".

Donde dejé mi alma tracta de la batalla d’Alger i es centra en la detenció i de la mort del líder del nacionalisme algerià Larbi Ben M'hidi que va ser presentada com un suïcidi i com després s‘ha demostrat va ser fruit de les tortures dels paracaigudistes francesos, com un alt comandament va reconèixer anys més tard.

La narració té dos fils que van explicant la situació i els sentiments. Per una banda hi ha les reflexions personals del tinent Andreani, reflexions adreçades en bona part al seu capità amb qui ha compartit la lluita a la resistència i ha compartit també la dissort  als camps de presoners a Indotxina i ara comparteixen  la guerra d’Algèria. El tinent de manera afectuosa però que no amaga el ressentiment i l’odi pel que considera una posició feble del capità, intenta justificar la seva actuació com a torturador però que obté resultat i amb la seva acció inhumana estalvia, al seu entendre, la mort a molts innocents.

La segona  línia narrativa expressada en tercera persona que explica els fets i com es van succeint amb les reflexions i pensaments del capità Degorce que està horroritzat des de la seva condició cristiana de la seva actuació acceptant la tortura de manera progressiva en funció de com es van desenvolupant els aconteixements. Intenta minimitzar els seus remordiment en llargues cartes a la seva dóna a qui idolatra. En una d’aquestes cartes Degorce escriu: "He aprendido que el mal no es lo opuesto al bien: las fronteras entre el mal y el bien se han confundido, se mezclan uno con otro y se vuelven indiscernibles en la insulsa grisura que lo recubre todo, y eso es el mal (...) dejé mi alma en algún lugar detrás de mí, no recuerdo ni dónde ni cuándo". Aquesta reflexió és la que justifica el text i els reflexions que s’hi fan.

L’autor no jutja, no fa un plantejament maniqueu de bons i dolents, sinó que raona i dóna arguments a cada un dels personatges. Els posa en una cruïlla moral i seran ells els que prendran la direcció adequada o la variaran en funció del moment en que anímicament es poden trobar.

La lògica de l’acció miliar moltes vegades s’enfronta a la pròpia moral però davant una determinada comprensió de fets i circumstàncies possiblement hi ha unes actituds i valors que no es poden obviar davant el resultat d’una acció militar per lògica que sigui.

Els protagonistes es despullen de sentiments i assumint el seu passat s’acaben convertint en uns repressors a l’estil i en els maneres d’aquells que els van reprimir a ells. No hi ha hipocresia, sobretot en les argumentacions del tinent Andreani quan justifica la tortura com mètode habitual i acceptable d’informació.

Novel·la que destaca per la vitalitat narrativa amb una carrega d’emotivitat que no difumina els fets que succeeixen i la carrega de duresa i crueltat d’alguns fragments de la narració i com determinades circumstàncies poden canviar l’actuació de les persones.

Donde dejé mi alma, és una extraordinaria anàlisi de la personalitat d’uns homes que sacsejats per una guerra actuen i després cerquen els arguments per justificar la seva actuació.

En dues paraules, magnífica i estremidora 
 

Donde dejé mi alma
Jérôme Ferrari
Editorial Demipage
Madrid, febrer 2013